Borja Bargunyà (2021). Els angles morts. Barcelona: Periscopi (Escafandre n. 15)

Com trencar els clixés que ens encarrilen el pensament? Com donar nou sentit a les metàfores que ens modelen la vida sense adonar-nos-en? 

Situant-nos als angles morts. 

…la caiguda de la magnòlia deia tot el que calia dir sobre l’estat de les humanitats. No es podia ser més vulgar. Per moltes ganes que tinguessin de trobar-hi segons sentits, la magnòlia era una magnòlia i punt, els tèrmits eren tèrmits i la caiguda, caiguda, pensava l’Antoni, convençut que hi havia alguna cosa terriblement mediocre en allò de trobar metàfores en les casualitats. (Posició 2211)

Tot hi així, des dels punt cecs, les humanitats són una magnòlia talada, la universitat ja no salvaguarda la cultura, una piorrea simbolitza la societat podrida, els lavabos es converteixen en escenaris d’epifanies i ens empassem que la vida imita l’art perquè les criatures neixen amb malformacions cubistes. 

Com deixar d’interpretar en aquest bosc de símbols, icones i indicis en que han convertit el món els semiòtics i altres sectes?

Destil.lant ironia.

…feia gairebé deu anys, la universitat ja havia decidit convertir-se en el que era ara, o sigui, un tall de mortadel·la verbal esmunyida entre el lobby dels pedagogs i l’utilitarisme descerebrat de l’empresa, que els punxava amb la cosa ninxolista i aconseguia declarar culpable qualsevol llicenciatura que no acredités una «aplicació immediata» o un «diàleg productiu amb el mercat laboral») (la paraula mateixa, acreditar, ja anava acompanyada d’una bafarada de banquer que dissuadia qualsevol seriositat). (Posició 2701) 

A l'escriptor li cal adoptar la posició adequada perquè l’estil quedi impregnat de sentit. Per això la prosa té bonys com el nadó malformat i s’omple de paréntesis; per la mateixa raó, els augmentatis mig despectius proliferen. 

«... pensar» sense aquella sorollada, ni tota aquesta gentola que li parlava alhora. (Posició 5107) 

És una aposta arriscada, però no hi ha elecció: 

 Jugar-se el tot pel tot, això és escriure… (Posició 2422) 

Cal cercar amb desesperació en els marges i en els plecs perquè: allí hi corre: la vida, amagada i zumzejant, escalfada arran de la podridura. (Posició 2734) 

És coherent que un femer sigui al final del camí. 

Em pregunto si he fet una lectura esbiaixada de la novel.la, potser pel meu afany de caçar metàfores; però sigui com sigui, aquest barroc festival de conceptes i analogies em mareja i, alhora, em fa xalar.