Els poemes de Maica Duaigües em fan sentir com si passegés pel cim d'una carena i l'esperit se m'espongés.
Agafo distància. Veig l'estiu d'organdí brodat i guaito fins i tot un «Futur distòpic» encabit en un sonet amb uns ulls rodons menjant bolets de somni.
En acabar sé que vull viure com ella diu:
Amb la mateixa passió,
contrapunt de la pena,
adagi que s'inspira
al compàs del temps
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada