Poesia il·luminada, paraula en el temps, memòria de les coses, mots com guants, versos amb pàtina, persistència, memento mori, ànima de la natura, deu d’aigua viva, cor d’ametller, tanka juganera, estrip, lletres com formigues: llum que crema.
La poesia de Jordi Llavina m’exalta i m’assossega.
M’eleva l’esclat d’analogies:
¿No trobes que a vegades descobrim
un vincle insospitat entre les coses,
un lligam íntim entre fets estranys,
i allò que era tant lluny ,de cop, s’acosta?
Pàg. 51.
I tant que ho trobo!
Cada una d’aquestes llavors de metàfores m’il·lumina perquè formen part del teixit del poema com les lletres-formigues que:
Pasturen en aquest paper.
O perquè revisc la infantesa:
... jo em veia amb cor de destriar
els raigs de llum. Com si la crin
del sol que ens colga en l’hora alta
se’m fes, als dits, trena de vímets
de l’ansa d’un cistell desfet.
Pàg. 91.
M’assossega reconèixer ressons d’altres poètiques i, sobretot, el plaer de llegir en veu alta uns versos que flueixen amb naturalitat de riu:
.
.., aigua que, en córrer sense esculls,
és de color de vidre, encès de raigs,
però que, quan s’esbalça al riu o troba
un llit de roques o de branques mortes,
blanqueja com un vidre apedregat.
Pàg. 33
I els tornassols, les irisacions i variacions de la llum sobre una natura morta de fa anys o sobre una guerra d’avui mateix
on hi nevés pols.
 |
| Giorgio Morandi, Natura morta con il cestino del pane |
Una llum que modela el braç d’arquer del poeta i que conforma una mirada que crema i, alhora, consola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada