Una història apassionant de vides que teixeixen sorpreses, d’amors que ens arrosseguen, d’amistats que ens falquen, de veïns que cuiden i d’un barri que pot arribar a formar part de la nostra manera de ser.
Tot això i més trobareu en aquesta novel·la de Sílvia Romero i Olea que ens explica uns fets que van des de 1940 fins a 1974. Així, tenim de rerefons històric la postguerra que interactua amb l’argument fins a formar-ne part, sense deixar de ser una novel·la d’acció intemporal.
Els escenaris variats van succeint-se ordenadament. Las Palmas de Gran Canària serà el lloc de naixença del protagonista que anirà a buscar la noia de la fotografia, la mare que el va abandonar, a Barcelona. La recerca de la pròpia identitat serà el motor que mou Josep i això el farà construir-se a ell mateix i revelar fets que potser fora millor no haver desvetllat mai.
La lectura llisca amb plaer: cada capítol ens proporciona informació de l’any on se situa i del nom del personatge amb el qual es centra. A la vegada, la recerca de la desapareguda noia del retrat ens empeny.
La galeria de personatges que ens fem nostres és interessant: des del Pedro que ens introdueix a la novel.la amb una escena impactant, fins al protagonista Josep i la seva estimada Montserrat, passant pels amics que fan de família: la sàvia Sofia i la versàtil Rosario, l’angèlic Gabriel, l’oncle Joaquim, la tieta Dolors...
La descripció dels personatges és àgil. Amb un parell de pinzellades o frases tenim retrats ben enfocats i acurats:
«Gabriel, ben èrtic i tes entremig d’elles, adopta un posat interessant. Són aquest gestos, entre l’envaniment ingenu i el gallejar infantil» els que li confereixen «la barreja de simpatia i picardia que encaterina aquest grup de dones.» Pàg. 78.
Si els diàlegs donen ritme a la narració, els pensaments dels personatges ens proporcionen la vesant íntima, i alhora, ens ajuden a situar-nos en la psicologia col·lectiva d’un determinat moment històric. Serveixin com a exemple els tres adjectius que definien les qualitats d’un pretendent com bé reflexa el pensament de la Montserrat.
«Osvald tenia les tres característiques essencials: educat, treballador i net. Però jo no sentia res d’especial quan era al seu costat.» P. 118.
Ara bé, hi ha un personatge cabdal que se’ns oculta i és precisament el que dona títol al llibre: Qui és la noia de la fotografia de la qual arribem a saber poca cosa més que es diu Mercè? És la dolenta de la pel·lícula tal com sembla? O és un víctima més d’aquest galeria dones que no tenen altre remei que vendre el seu cos per sobreviure?
L’escriptora juga net i des del principi ens diu que aquesta novel·la és la continuació d’Ànima mesquina. Al final, se’ns explica que la Mercè, la noia de la fotografia, és la protagonista d’aquesta novel·la ja publicada, però ben vigent, i, aleshores, sabem que no podrem deixar de llegir-la.
Ben jugat, Sílvia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada