https://elmon.cat/cultura/carlota-gurt-valent-diu-cagat-tira-51888/
El to del recull de dotze contes i un darrer relat clau i en clau és unitari: els ambients s’imposen als personatges que suren, escalen, pesen, s’esborren, s’evaporen, s’esfumen, s’enterren, llisquen o cavalquen. La coberta etèria està ben triada.
Així mateix, les diverses veus narradores tenen un aire de família, potser perquè ens expliquen allò que es veu amb els «dos ulls de més» i contribueixen a aconseguir un llenguatge vigorós empeltat de poesia amb uns tocs d’absurd on destaquen les imatges, sovint cinestèsies, que recreen gustos i sensacions diverses.
«Només se senten les cigales insidioses i una remor que podria ser l’escruiximent dels àtoms dilatant-se amb el sol abrusador.»
«Amb la ratafia el que és s’hi adiu són els notes aclaparadores del cello de Bach, em claven a la cadireta de càmping del balcó.»
«...l’eufòria se’t va arrugar com una pansa»
Els meus contes preferits són els que desenvolupen una imatge que es converteix en símbol i que els estructura con és el cas de la balança en «Un món sense balances» i de la figuera en «Un forat ben fondo»
M’interessa més tot això que els arguments i els temes: separacions, dol, solitud, suïcidi, deformitat, violació i justícia, descobriment del sexe, manies que revelen allò més íntim...
És simplista dir que m’agrada més la forma que el fons perquè en una obra literària no es poden destriar encara que, en aquest cas i sense que serveixi de precedent, aquesta afirmació reflecteix el meu gust personal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada