Em calia l'escriptura densa i, sobretot, l'elaboració del llenguatge de Faulkner.
No parlaré de l'estructura fluida i ben mesurada, ni dels silencis calculats amb habilitat, ni de les dues veus interiors, ni dels salts temporals que construeixen la trama del text.
Prefereixo fixar-me en les creacions de mots nous que la traducció d'Esther Tallada recrea com quan diu: «vestits malpatronats i arxiemmidonats » o «la llum d'oli borinotejant de guals i insectes».
Als diàlegs on sentim un llenguatge que ens sembla mamat al carrer o al camp, sigui d'aquí o d'allà.
«—Aviam, Eupheus. Aviam si m'escoltes. Escolta'm bé el que et diré. Fins ara no t'he dit res ni t'he burxat... I ara necessito saber-ho i tu m'ho diràs. Què en faràs, del fillet de la Milly?» P. 372.
Pel que fa a les metàfores, no només il·luminen el text sinó que pinten els personatges sigui amb un monyo «com una berruga en una branca malalta» o amb «uns cabells esvalotats que semblava que cada ble tingués vida pròpia, com si fos un els tentacles d'un pop.»
En resum, he llegit com qui veu aigua clara a una font d'alta muntanya i va aprenent allò que marca la diferència entre escriure i fer literatura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada