 |
| Coberta esplèndida: El mite d'Aracne pintat per Velazquez a Les Filadores |
Margarida Aritzeta ha bastit una novel·la que dona notícia de la seva nissaga i de personatges inoblidables. Fa reviure la història i un món màgic de llegendes mítiques, mentre deixa constància del paper de les dones com a puntals econòmics, socials i artístics dels baserris, unitats de producció de la ruralia basca.
Aquest bé de déu està narrat amb un estil inconfusible: viu, clar i expressiu que arrossega, però que també convida a rellegir pàgines que són d’antologia.
La història d’històries comença just abans del casament del primer Aritzeta arrelat a Catalunya. Quan Inazio va cap a l’església d’Arbeca per contraure matrimon plou, i l’aigua el fa evocar les històries de la seva estirp que explicava l’àvia Luzia. El fil de les narracions d’aquesta dona ens acompanyarà durant aquest viatge en el temps des de 1525 fins a 1704.
L’extensió temporal no ens fa perdre peu, tampoc la quantitat de noms i relacions de parentius entre els habitants de la vall on vivien els Aritzeta dispersos en uns quants caserius o baserris. Ens deixem dur per la veu de les dones i ens empeny l’afany de saber qui era aquell a qui la Luzia va desitjar la mort, com pot ser que un nen tingui tres mares, com acabarà el plet que dura anys i panys, qui tirarà endavant la casa de les dones, què passa al bosc ple de misteris...
Els personantges ens enamorem: el vailet de Guetària tocat pel llamp, Zezilia que parla amb les abelles, Tristan que porta el nom d’una història mítica, Johanes, trobador que enlluerna amb la paraula, Leonora que entreveu el futur, Maria Astiasaran que aprèn a llegir i a escriure per portar els comptes de la casa del lli...
A part de l’interès de l’argument que es disposa en un trama ferma, l'escriptora ens fa assistir a les peripècies dels personatges i deixa constància de guerres o pestes de manera que cus la història de la família amb la història amb majúscula de forma natural. La Margarida Aritzeta historiadora s’ha documentat a fons, però tracta literàriament els fets que ha rescatat dels arxius de manera que la informació no enfarfega, sinó que ens empeny a continuar llegint per art i màgia de les paraules ben filades.
Un dels aspectes temàtics que valoro especialment és el del paper central de les dones com a puntals socials i econòmics de la societat. Poques vegades es tracta literàriement de les dots relligaven les famílies, del paper de les dones les dones en l’economia de les cases pairals o baserris, de com van aconseguir una minsa llibertat econòmica conreant i filant el lli i de com, si no morien de part, veien morir molts dels seus fills i tiraven endavant.
Ara bé, per a mi, el moll de l’os de la novel·la és tant el lli que conreen i filen les dones que s’ajunten a la seva llar o a la casa del lli, com les històries, llegendes i mites que trenen mentre treballen. Entenc Les dones del lli com un producte d’aquest filar paraules del qual donaré alguna mostra.
Els diàlegs saben trobar les paraules justes que ens traslladen a un passat ben viu. Un cor de velles retalla el nuvi foraster que desperta suspicàcies i prevencions que brollen de les xafarderes:
«—Diu que és d’una casa antiga
—Les cases antigues tenen les teulades foradades.»
Trobem més exemples en altres moments especials com quan, en saber la mort del marit, Petronilla, trasbalsada, diu: «M’has agafat triant cigrons.»
La varietat de registres és amplia i es mou entre dos pols: el llenguatge formal dels infolis de l’escrivà i els poètics capítols on les llegendes i la natura es fonen.
Els escrits de l'escrivà són fonamentals per desllorigar la troca de la trama judicial i personal amb paràgrafs llargs que tenen el contrapunt en frases curtes que donen fe de la història: «Vet aquí els fets.» «I així es va fer.»
En canvi, capítols com «Les dones del lli» o «La crida del bosc» adopten un to poètic i m’evoquen la Mercè Rodoreda de La mort i la primavera. Alhora tinc la sensació de trepitjar la terra humida de la vall dels Aritzeta com ha fet l’autora. Cada mot és al seu lloc i s’ha triat pel seu poder d’evocació:
«...ves quina paraula, fresseig, que és com aquest moure’s de les flors que veieu ara, va dir, fshhhh-fshhhh-fshhhh, la remor de l’anar i venir incansable de l’aigua, amunt i avall, amunt i avall, amb una música sorda que mai no s’acaba, i aquesta remor, si te l’escoltes, t’explica històries del fons del mar on canten caragols marins i sirenes i pirates morts i al seu damunt, sense saber-ne res, cruixen les barques que van al besuc i a la sardina.»
Les paraules ben filades de Margarida Aritzeta se t’emporten com les del Joanes que feien que et trobessis
«olors als dits, colors a la boca i papallones a l’estómac.»
Altres entrades de l'autora en aquest blog
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada