El primer detall que m’ha commogut és voler fugir de Barcelona amb el test d’una magnòlia. No puc trobar un símbol millor d’allò que es vol preservar, mentre les trompetes de l’Apocalipsi sonen.
Però no diré res dels ressons bíblics ni de les peripècies de la protagonista ni de la vivència del desastre de la fallida de la civilització que coneixem; perquè «no només s’enfonsen les ciutats, sinó també les ànimes de qui les habiten.»
Només vull fixar-me en els finals metafòrics de paràgrafs o d’escenes que broda Ada Castells.
«Remena la cua, si jo en tingués també ho faria.»
«El trencadís (del Parc Güell) se’ls clava a l’esquena com una al·legoria de la seva fragilitat. Maleeixen Gaudí.»
«Molt bona parella si que la farien i jo em prenc un Lorazepan.»
«Fa fred i em tapo tota fins que m’adormo arrecerada a una placenta de flassades.»
La consciència de la pròpia fragilitat que transmeten em consola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada