Gran novel.la.
Us escultor nan, Miquelangelo Vitaliani —no cal gaire esforç per retenir-ne el nom— reviu la seva vida a les portes de la mort en un monestir aïllat del brogit del món. Sembla un principi convencional, però aviat ens adonem que hi algú per qui s’ha de vetllar: ella, amagada també al monestir.
Entre mig de la trepidant vida del Miquelangelo ella anirà agafant cos, sempre amb el dubte de si és només de carn i d’ossos o també l’escultura irreverent o amb poders d’una pietat. La gran pregunta de com és ella i per què està amagada és un bon motor del text.
Miquelangelo ha viscut plenament i ha trampejat els dalts i baixos de la història del segle XX, però el que li ha marcat més la vida no ha estat la seva talla escurçada, sinó ser un geni de l’escultura i topar-se amb una bessona còsmica: la superdotada Viola, una Orsini que serà una especial companya de vida.
Però hi ha molt més: hi ha història, política, realisme màgic, algun fantasma, cataclismes, guerres i sobretot, art. I un carrusel impressionant de personatges ben definits i amb personalitat pròpia: estrambòtics sense caure en l’esperpent.
El llenguatge es modula sàviament, és exquisit i particularment efectiu en certs diàlegs i en les descripcions artístiques o de la natura empeltades de metàfores que ens humanitzen les pedres o ens animen el paisatge com només pot fer l’art.
«Una escultura és una anunciació.»
«Es movia pels boscos com una onada entre sentinelles verds que la deixaven passar sens dir res, però que a mi em punxaven...»
Tot es mou dirigit a un únic objectiu que no sabrem fins gairebé acabar: un desenllaç inesperat i, alhora, inevitable. El gran final que cal a la gran novel.la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada