Des del principi sé que ens entendrem: no renuncies a aprendre de la tradició literària i, fins i tot quan és injusta amb les dones, ets capaç de xuclar-ne alguna cosa per
«aprendre a fer trampes a la vida gràcies a la literatura.»
Ben dit! Això no significa que et manqui compromís ni que siguis deslleial al gènere oprimit. No. Senzillament, constates que t’enriqueixes i gaudeixes de lectures saltant per damunt de diferències de criteris, de valors i de tipus de vides. Que ho diguis en temps de dogmatismes, em confirma la bona intuïció que em va portar a comprar Això tan tenebrós.
El teu llibre m’ha cridat perquè visc en les metàfores i després d’anys d’estudi, ara m'hi relaciono de manera més lleugera. A mi també em van canviar la vida els llibres de G. Lakoff.
Coincidim amb el gust de desvelar l’omnipresència inadvertida de les metàfores que ens acompanyen en el nostre dia a dia, amb l’afany de proclamar la seva capacitat tant de fer veure allò ocult com de manipular el pensament i fins i tot de donar forma a l’anomenat esperit del temps.
M’interessa la lupa metafòrica que apliques als estudis de gènere, encara que a vegades em sembli que agafes algun argument amb pinces, i he llegit corglaçada l’autoanàlisi psicològic que practiques. Entenc que reivindiquis la literatura del jo femenina, fins i tot quan em sobta la franquesa sobre detalls íntims. Saps el que fas i poses la vena apropiada a la ferida:
«Els fantasmes de les escriptores gòtiques (criticades en el seu moment) i els nostres contes, tantes vegades titllats d’egocèntrics, reflecteixen la mateixa lluita per ser autores i narradores de les nostres vides i les nostres morts.»
Sento com a meu l’afany d’escapar del conjunt de metàfores que ens fan sentir en un món coherent i ordenat. Comparteixo la reivindicació de la contradicció i del conflicte a dins i a fora del feminisme.
No podem renunciar a la part de bruixes, de monstres i d’espectres que totes i tots tenim encara que això faci més por que la casa del terror, que el cementiri de La Recoleta o que els relats de Mariana Enríquez.
No existeix la puresa i les metàfores de doble cara, ens preparen per a assumir això tan tenebrós: la por pitjor és la que s'amaga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada