Thomas Mann, La muntanya màgica. Barcelona: Proa. Traducció de Carme Gala Fernández

Recordaré aquest estiu com el de La muntanya màgica. Per fi! Feia molts anys que a la masia m'esperava en un volum antic i ben enquadernat, però mai havia estat capaç de passar més enllà dels primers capítols. A principis d'agost, vaig optat per demanar-ne un exemplar en català a la biblioteca de Valls —bé, el va haver de demanar el meu marit perquè amb el meu carnet barceloní no me'l podia emportar. Vaig fer santament! La traducció de Carmen Gala m'ha fer empassar aquest monument literari com si fos un plat de canalons. Quanta bellesa! Quina obertura de pensaments! Quin munt de lligams amb passat, present i futur! 

Des del principi m'han atrapat les metàfores que s'expandeixen i s'encadenen carregades de sentit com en la descripció de la tos que es va transformant en un tret fonamental d'un retrat psicològic.

˝una agitació espantosament mancada de forces en un engrut de dissolució orgànica... era com si es veiés l'interior del gentilhome... és ben bé quin aspecte té: tot un fanguer només.»    

Doncs, amb aquest mateix mecanisme funciona l'eix temàtic centrat en la malaltia com a metàfora de l'estat de la societat. 

«... els mals de l'individu són malalties de l'organisme social.»

Em venen al cap referències des de  Pio Baroja a Susan Sontag com si també advertissin que no ens quedem al Sanatori de la muntanya perquè és:

«un pantà on habita Circe.»

Un pantà on el personatge que representa el paper de mentor s'hi enfangarà tot i ser un adalil del progrés que en dues ocasions esmenta Barcelona com a far d'una societat renovada on:

«s'agafen de les mans i ballen en rodona... és humà.»

Però no tot és crítica social sinó que filosofia i literatura es trenen de forma que ens parlen al lector d'avui, posem per cas, del tema del temps que tan pot ser el Leteu de l'oblit com el pou de la memòria perquè:

«... és pot narrar el temps i en aquesta història en tenim el propòsit.»

i, a més a més, 

«La narració equival a la música en tant que omple el temps, el rebleix correctament, el reparteix i fa que hi hagi alguna cosa.»

Si la poesia d'Antonio Machado és «palabra en el tiempo» la narrativa de Mann és «la narració del temps» perquè a La muntanya màgica.

«El temps és l'element de la narració, com és l'element de la vida...» 

Una vida que se'ns fa veure:

«... igual que l'arc iris sobre el salt d'aigua...»

La mateixa imatge que citen Lynn Margulis i Dorian Sagan al seu llibre Qué es la vida? 

No goso demanar més bellesa.

Just he aconseguir llegir La muntanya màgica l'any del 150 aniversari del naixement de l'autor. No sé si he seguit un mandat inconscient, però, encara que ara acabi, em quedo amb ganes d'escriure sobre els àpats del Sanatori i de com la cuina també es converteix en metàfora.