Hi ha tants Sarajevos que ens acostumem a contemplar els desastres de la guerra com si fossin de ficció.
Papallones negres té la virtut de trencar aquest mecanisme de defensa i de fer-nos viure dins l’horror. Estem assetjats en una ciutat que es devorada una guerra entre germans.
Papallones negres fa poesia de la lluita per no renunciar a la humanitat i ens planteja la cruel paradoxa: la guerra divideix i ajunta: treu el pitjor i el millor de nosaltres.
Papallones negres commou i consola perquè sense ser edificant deixa encesa una llum en mig de la foscor. La família, l’amistat, l’amor i l’art fan d’espelmes en mig de la boira que tan sovint contempla Priscila, la protagonista.
Em fixo en les imatges que aferren a la vida, com les dels colors d’un paisatge estimat.
«...el núvol es veu travessat per unes franges escarlata. És difícil saber si són els primer rajos de sol naixent o els reflexos dels edificis incendiats.
Vermell Sarajevo. Així és com la gent anomena ara aquest color, com si fos el nom d’una pintura a l’oli.»
O els tubs de pintura que, quan tot s’esgota, en l’esforç per aprofitar-los semblen «peles de fruita» o en el somni d’estar pintant un quadre on el paisatge respiri com si fos ben viu i no ferit de mort.
La ciutat i els seus voltants s’humanitzen: els filferros que els rodeja pesa sobre la gent, Sarajevo «s’arrecera en soterranis i forats d’escala.»
La mort guanya terreny cada dia i el Samir es pregunta:
«Com collons pot ser que Occident hagi reconegut la sobirania de Bòsnia però no ens hagi permès defensar-nos?»
Canviant el nom propi, aquesta pregunta ens la continuem fent ara mateix:
«la guerra o empudega tot.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada