La vida i l'obra de Matilde E. és un vano mig obert amb llums i ombres.
Maria Escalas escull anar obrint el ventall amb veus de personatges diversos que ens la fan conèixer des de diferents angles.
Em fixo en la visió gelosa que en té Jane Avril, amant de Toulouse-Lautrec, quan observa com Santiago Rusiñol es mira la Maria:
«...A mi ningú, mai, m'havia mirat així.
Alguna vegada algú s'estremiria en veure'm caminar? Algú somriuria d'aquella manera només perquè hi soc jo? Algú em diria que val la pena respirar el mateix aire que jo? Algú se'm beuria amb la mirada mentre jo caminés, aliena a l'incendi que provoca la meva persona?»
I també amb l'antitètica visió d'Enric Satie amb qui conversava de música mentre les seves melodies «pul·lulaven com papallones ocioses» i es preguntava:
«Com podia una dona tan brillant, tan jove encara i tan intensa, restar a l'ombra d'aquell home? Era com una lluna: reflectia la llum d'en Rusiñol i no s'aturava a brillar amb la seva.»
La prosa de Maria Escales recrea els escenaris de la vida de la protagonista, la passió per la música i l'amor que la va portar a París, però li va impedir tenir una vida pròpia.
L'autora escriu amb la mateixa gràcia i lleugeresa amb que porta un club de lectura: la seva verdadera veu és inconfussible encara que aquí estigui disfrassada d'altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada