La qualitat de Club Editor no em defrauda, però em pot deixar freda.
Vaig començar entusiasmada amb la potent veu narrativa, amb el branquiosaure tan monumental com l’animalitat de la protagonista, amb les vivències d’un amour fou i, sobretot, amb un retrat íntim de l’Alemanya dividida.
Per què em vaig anar refredant?
Per la repetició de gelosies i despropòsits?
Per la veu en primera persona que de tant peculiar embafa?
Més aviat perquè no he sabut trobar coherència en la construcció del món simbòlic, les imatges i el títol.
No em puc estar de pensar que el subtema del caos de les ciutats enfront la natura està agafat pels pèls, que no sé si hi ha tristesa després del coit, però que hagués preferit un títol més desmesurat. Un títol que em permetés jugar sense trampes amb una veu narradora que no és de fiar i que no vol confessar-se si ha liquidat el seu amor com un si fos un branquiosaure que trepitja una formiga.
Això sí, trist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada