TOTES LES ENTRADES

diumenge, 23 de setembre del 2012

El color de les metàfores 1: Independència



 
La vida és del color de les metàfores amb què la contemplem.  

De  la mateixa manera que la visió des de dalt de la manifestació de l’onze de setembre i la focalització en el quatre de vuit aixecat a la cruïlla de Passeig de Gràcia i Gran Via tenyeixen l’acte reivindicatiu i festiu d’un to daurat propi de l’èpica, les paraules metafòriques que s’utilitzen per parlar de independència impregnen el nostre subconscient.

Un titular del diari Ara del 21/09/12 conté dues de les metàfores més utilitzades per evitar la paraula tabú: el xoc de trens i el divorci.

“Història d’un divorci. La relació Mas-Rajoy passa de la mà estesa al xoc de trens en menys d’un any”

Ens imaginem els ferros caragolats, els cossos destrossats, en fi, un escenari catastròfic en colors negres i vermells que fa por als mercats, un altre eufemisme.

“Els grans empresaris... no dubten a reclamar una butxaca més farcida de recursos, però les incerteses d’un possible xoc de trens els neguitegen” Ara 18/09 p. 6.

El mateix dia la columna de Marius Serra a La Vanguardia porta per títol “La mare de les metàfores” i trenca l’escenari terrible del xoc de trens per la convivència entre trens i mercats que es dóna a l'estació de Maeklong, a pocs quilòmetres al nord de Bangkok.


Les metàfores tendeixen a expandir-se a convertir-se històries: en paràboles.

“la metàfora de la dona que comença a parlar de separar-se i les seves paraules reactiven en el mascle la fixació possessiva i els rampells de la por” La Vanguardia, 20/09, p. 15.

“Un empresari, en el fons, és tan conservador com un pare d’adolescent, que té la sagrada missió de conservar els fills vius. Es nega a acceptar que el seu fill surti, però quan ho veu inevitable, és el primer d’anar-lo a buscar a les tres de la matinada a la discoteca perquè no tingui un accident.Ara 18/09, p. 2.

És a dir, aquests manifestants de l’onze de setembre, amb Duran i Lleida inclòs, són com una dona maltractada o com un adolescent que necessita de la protecció del pare-empresari.

Apa-l’hi! Potser que fem servir metàfores d’un altre color.

dimarts, 18 de setembre del 2012

Metàfores visuals 1: George Colbert




La primera fotografia de George Colbert que vaig veure a les pàgines de El País era la d’un nen llegint davant d’un elefant. Em va arribar a cor, la vaig retallar i va anar a parar ben emmarcada a un lloc ben visible de l’aula Utopia que aleshores estava muntant a l’Institut Bernat Metge. Des d’aleshores he anat seguint aquest fotògraf canadenc i cada vegada m’agrada més. Totes les imatges són molt suggeridores i gairebé totes volen dir alguna cosa més, fan el salt metafòric deixant la porta oberta a les interpretacions. Per aquesta raó he triat una de les seves fotografies per al meu perfil.
La força de l’elefant es rendeix a l’encant de la lectura, o la placidesa idíl·lica del contacte amb la natura del gran elefant és igual al plaer de llegit, la nena imagina com vola un ocell o l’ocell la fa somiar. El que si que no hi ha dubte és de la pau i la serenitat que reflecteixen totes les imatges i aquesta sensació s’amplifica amb el muntatge fotogràfic recollit a l’exposició Ashes and Snow on apareix un gegantí bestiari que es pot recórrer lliurament i que dóna la sensació que entres en un somni o que entres en un estat himnòtic. Proveu-ho entrant al següent enllaç i primer de tot cliqueu a “Experiencia”. 

 
Quan acabeu pensareu com el fotògraf que “els animals salvatges són una de les millors obres d’art”.

dissabte, 1 de setembre del 2012

Emili Teixidor, Retrat d’un assassí d’ocells. Barcelona: Proa (La Butxaca), 2011.


Pitorliu ( Lullula arborea) variant pròpia de Girona i d’Olot de pitoriu, cotorliu petrolina i pitoliu. És una mena d’alosa de cant melòdic, barrejat amb un refilet “lu-lu-lu” que pot ser la causa del seu nom popular. Mentre canta s’eleva en espirals amplies.

 http://www.youtube.com/watch?v=BaSv1NS9pfc

Aprofito aquesta reedició a causa de l’èxit de l’adaptació cinematogràfica a Pa negre. És una de les millors novel·les d’Emili Teixidor que ha mort aquest estiu, mentre la llegia.

Dues metàfores poden donar la clau del sentit del llibre: la primera ens parla de l’homosexualitat i és doble; per un cantó hi ha el nom del personatge conegut pel malnom de la Pitorliua que causa admiració, s’eleva per sobre dels demés i es deixa caçar.

“... la pitorliua que tothom admira , i es deixa caçar al niu amb les trampes dels ocellaires, i s’enfila amunt i refila més que cap altre...” Pàg. 269

“És un marieta fabricat, perquè no té collons. Com que no els serveixen per a res, els els arranquen. Com van fer amb en Pitorliua, que li agradava fer de femella per als senyors rics...” Pàg. 44-45.

I per l’altre el protagonista narrador ens parla del descobriment de l’homosexualitat com un tumor fastigós cosa que contrasta amb la valentia del Pitorliua:

“ els qui encara podíem caure en gestos, actituds o, pitjor que tot, blasme total, en sospita de ser,  sense un mateix saber-ho (...) una mena d’embrió d’efeminat, la crisàlide muda i expectant d’un petit monstre delicat que portaves dintre com un grumoll malalt o un nòdul infectat que acabarà per brotar i florir i abassegar-te com un càncer que t’explota al mig del ventre...” Pàg. 45.

La segona metàfora explica com el petit narrador  va descobrint els secrets dels adults. És un dels encerts de la novel·la, que aconsegueix que qui llegeix adopti el punt de vista del  nen que comença a veure i entendre el món:

“Era emocionant estar-se quiet com un objecte, i ser testimoni dels secrets que inquietaven aquella gent que encara veia com persones d’una sola peça, com quan descobreixes que les imatges dels sants de la parròquia no són totes de pedra o gruix, sinó que la majoria només tenen el cap, la corona i el vestit i que sota les faldilles no hi ha res, tot es buit, només quatre fustotes que fan de suport.” Pàg. 85.

Quants n’hi ha d’aquests!