Novel.la romàntica de dues amigues que amb un desig marquen
el destí dels seus fills.
La natura reflecteix els estats d'ànim i , fins i
tot, anticipa els fets. La calma i la tempesta ens evoquen el romanticisme, però
els tòpics estan elaborats, aconseguint fugir del lloc comú i Silvia Soler
elabora belles imatges: a la cala "petita i rodona com una lluna"
dues dones esperen el seu primer fill, davant d'un mar "estès i tibant com
un llençol" i esteses a la platja pensen: "Les panxes deuen semblar
dunes"
Aleshores formulen un desig, com un conjur. Moment
de plenitud en el qual no volen saber que en aquest mar plàcid pot esclatar la
tempesta. Precisament, aquesta amenaça serà un motiu recurrent de la trama que
oscil·la entre obstacles i superació fins que es compleixi el destí.
"La tempesta s'acosta. S'aixeca un aire fred i
humit, inquietant , que sembla carregat de mals presagis i el mar es remou fins
que les onades són ben visibles on abans hi havia un mirall. Comencen a caure
gotes grosses i, ara ja sí, plou a bots i barrals. De la calma a la tempesta
sens avisar. Això passa." P. 112.
També en la mateixa línea, Soler utilitza les flors com
correlats de les emocions: la flor de la magnòlia, símbol recorrent de l'estiu;
la caiguda màgica de les flors de til·ler, la amistat i les xicrandes florides,
el descobriment de l'amor.
En front d'aquests imatges tradicionals i
estructurades en trobem altres d'innovadores i, a vegades fins i tot
futuristes: la conversa funciona
"com un cotxe acabat d'estrenar", la memòria és "com un viatge low cost", fer surf en somnis és
anar a buscar l'amor predestinat, el temps fuig tan ràpid com els coets de Sant
Joan i les esteles dels avions i l'amor s'acaba com els fanalets de paper mullats
es desfan després de la pluja. Aquestes metàfores comparatives i algunes de
verbals i sinestèsiques donen al text un
to personal i poètic: "les angoixes d'en Joan planaven damunt del llit,
enfilant-se cap el sostre..." P. 30. Valentina: "havia pintat la vida
de la seva mare de blau turquesa i groc llimona..." P. 126.
Al final, una vegada més Orfeo es queda sense
Eurídice, però quan l'Andreu i la Júlia retroben la fotografia de les seves
mares amb unes panxes "com dunes"
el bes arriba "com les onades, suaument però sense que res pugui
aturar-les."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada