L'amor
com a ferida o malaltia i l'amor com a batalla són dues metàfores de llarga
tradició que deixen la seva empremta dins aquesta novel·la cavalleresca.
 |
| Il·lustració de Manuel Boix |
Tirant
queda ferit d'amor només en veure els pits de noia de catorze anys de Carmesina
que són "dues pomes del paradís" i aviat es pregunta: "... si
ella m'ha fet lo mal, ¿de quin metge puc esperar medicina?¿Qui em pot dar vida
o mort, o vera salut si no ella? P. 231-I.
Per
altra banda, el cas de les dones és diferent, com explica Plaerdemavida: "
a nosaltres, dones, la primera dolor nos
ve en les ungles, aprés als peus, puja als genolls e a les cuixes, e a vegades
entra en lo secret, e aquí dóna gran turment..." P. 366-I.
Ah! Lo
secret, el lloc on l'amant "volia-us posar la mà davall la falda per
cercar-vos les puces" P. 367-I.
Allí hi
ha la medicina que necessita Tirant. Segons Plaerdemavida el cavaller ha de ser
valent perquè els atrevits triomfen. Cal prendre la medicina com qui conquesta
una plaça enemiga: per força. Les raons que dóna Plaerdemavida són les de
sempre. La primera és que la vida de la dona sense amor no té sentit. "¿Com
podeu vós pensar que dona ni donzella (...) no sia tostemps desitjosa que sia
amada?" P. 339-II. La segona que la
violència dels homes plau a les dones perquè a ella li agradaria que el seu
amant: "em prengués per los cabells, e per força o per grat, rossegant-me
per la cambra, me fes callar e fer tot lo que ell volgués." P. 49-II.
Per
això el capítol en el qual es consuma, per fi, la relació amb Carmesina porta
el títol de: Com Tirant vencé la batalla
e per força d'armes entrà lo castell. Carmesina pregunta a Tirant: "I
com vos pot delitar cosa forçada? Ai! ¿E amor vos pot consentir que façau mal a
la cosa amada?" Però ell no fa cas i pren lo castell: "E no us penseu
que, per les piadoses paraules de la Princesa, Tirant estigués de fer son
llavor, car en poca hora Tirant hagué vençuda la batalla delitosa, e la
Princesa reté les armes e abandonà's mostrant-se esmortida. " P. 339-II.
La
crítica parla sovint de l'erotisme pujat de to de la novel·la, del sentit de
l'humor sorneguer dins la intimitat de l'alcova, dels enjogassats enamorats;
però molt menys de la negra empremta de la ferida d'amor causada per la dona i
l'amor com a batalla que l'home ha de guanyar per la força reforçant la seva
virilitat. Vull dir ben clar que entre raons i bromes es justifica la violació
i és proclama que la dóna sense l'amor de l'home no és res, tal com diu
Carmesina:
"E
puix a força d'armes m'haveu feta cativa, no em denegueu lo socors, car ma
vida, ma llibertat e la mia persona, d'ací avant no tinc per mia..." P.
341. Només li queda morir, quan Tirant deixi d'existir.
 |
| Il·lustració de Joan Alfred Mengual |
Ja
sabem que al segle XV aquests eren els valors dominants, però al segle XXI
encara triomfen llibres i pel·lícules que porten el mateix missatge: els vells
tòpics perviuen. M'agradaria dir que ens en hem lliurat, que podem passar a fer
crítica literària i no aquesta mena d'escrit que m'ha sortit de l'ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada