Josep García López (1916-2015) i Carmina Pleyan (1917-2011). Filòlegs, catedràtics d'institut i autors de nombrosos llibres amb els quals han estudiat generacions de joves

Just quatre anys més tard de morir la Carmina ens ha deixat el seu marit, el Pepe. No puc deixar de recordar-los amb afecte i emoció perquè d'ells es pot ben dir, que eren en el buen sentido de la palabra, buenos.

Les seves obres són símbol de la feina ben feta i el seu tracte, acollidor i franc, feia que la conversa fos sempre enriquidora, sense ostentació de la seva saviesa.

Com a professors de Llengua i Literatura Hispànica a Catalunya van deixar fonda petjada als Instituts i als currículums de l'Estat, ja que el comentari de textos i la gramàtica viva va començar a arraconar les llistes d'autors i les anàlisis sintàctiques mecanicistes. Ells representen el pont entre abans i després de la Guerra Civil i la síntesi entre la investigació acurada i la innovació a les aules.

A l'Institut Montserrat de Barcelona la Carmina entrava a classe amb una bossa plena d'objectes i a partir de manipular, anomenar, definir i adjectivar aquells elements, la Pleyan, començava a transformar en cosmos el caos de la bossa gràcies a la paraula: noms, adjectius i verbs s'omplien de sentit. 

Per aquells anys, el Pepe, des de l'Institut Milà i Fontanals, continuava la seva tasca més lligada a la literatura. El llibre que més companyia em fa és la Historia de la Literatura Española, eina imprescindible per distingir el gra de la palla i que, sé de bona tinta, ha despertat més d'una vocació.

En una de les últimes converses recordava el Pepe l'amistat amb Roselló Porcel amb el qual va compatir moltes rialles i amb el que va anar al Creuer Universitari pel Mediterrani  de l'any 1933, organitzat per  la Facultad de Filosofía y Letras de Madrid i que durant 45 dies va aplegar 188 professors i alumnes que van seguir un curs de Humanitats anant literalment a les fons. Un viatge que va reunir a molts i a moltes de les persones que han estat mestres de mestres.

També van parlar tots dos de records de l'Ateneu, més enllà de les tertúlies. Com la porta d'entrada es tancava a les 12, però s'hi podia entrar, perquè hi havia una ranura i si s'hi ficava una moneda de 10 cèntims la porta s'obria i, és clar, hi havia gent que hi anava a dormir. Aconseguir segons quins llibres a la Biblioteca de l'Ateneu, com a les altres, no era fàcil per a les dones i a la Carmina no li van voler deixar l'obra de Proust perquè una noia decent no el podia llegir.  

Casa seva es va convertir en lloc de reunions on amics com el poeta Joan Vinyoli i tants d'altres tenien la porta oberta. El compromís amb la normalització del català era vital per a ells i al Seminari de Llengua i Literatura Espanyola de l'Institut Montserrat es donaven classes de Llengua i Literatura Catalana. Quin plaer era llegir i explicar, alhora, Ausiàs Marc i Garcilaso,  Maragall i Unamuno o Narcís Oller i Galdós!

Continuar amb el seu entusiasme encomanadís la feina i mantenir el seu llegat serà el millor homenatge.

dejónos  harto consuelo

su memoria.