Just quatre anys més tard de morir la Carmina ens ha deixat el seu
marit, el Pepe. No puc deixar de recordar-los amb afecte i emoció perquè d'ells
es pot ben dir, que eren en el buen
sentido de la palabra, buenos.
Les seves obres són símbol de la feina ben feta i el seu tracte, acollidor
i franc, feia que la conversa fos sempre enriquidora, sense ostentació de la
seva saviesa.
Com a professors de Llengua i Literatura Hispànica a Catalunya van
deixar fonda petjada als Instituts i als currículums de l'Estat, ja que el
comentari de textos i la gramàtica viva va començar a arraconar les llistes
d'autors i les anàlisis sintàctiques mecanicistes. Ells representen el pont
entre abans i després de la Guerra Civil i la síntesi entre la investigació
acurada i la innovació a les aules.
A l'Institut Montserrat de Barcelona la Carmina entrava a classe amb una
bossa plena d'objectes i a partir de manipular, anomenar, definir i adjectivar
aquells elements, la Pleyan, començava a transformar en cosmos el caos de la
bossa gràcies a la paraula: noms, adjectius i verbs s'omplien de sentit.
Per aquells anys, el Pepe, des de l'Institut Milà i Fontanals,
continuava la seva tasca més lligada a la literatura. El llibre que més
companyia em fa és la Historia de la
Literatura Española, eina imprescindible per distingir el gra de la palla i
que, sé de bona tinta, ha despertat més d'una vocació.
En una de les últimes converses recordava el Pepe l'amistat amb Roselló
Porcel amb el qual va compatir moltes rialles i amb el que va anar al Creuer
Universitari pel Mediterrani de l'any
1933, organitzat per la Facultad de Filosofía y Letras de Madrid
i que durant 45 dies va aplegar 188 professors i alumnes que van seguir un curs
de Humanitats anant literalment a les fons. Un viatge que va reunir a molts i a
moltes de les persones que han estat mestres de mestres.
També van parlar tots dos de records de l'Ateneu, més enllà de les
tertúlies. Com la porta d'entrada es tancava a les 12, però s'hi podia entrar,
perquè hi havia una ranura i si s'hi ficava una moneda de 10 cèntims la porta
s'obria i, és clar, hi havia gent que hi anava a dormir. Aconseguir segons
quins llibres a la Biblioteca de l'Ateneu, com a les altres, no era fàcil per a
les dones i a la Carmina no li van voler deixar l'obra de Proust perquè una
noia decent no el podia llegir.
Casa seva es va convertir en lloc de reunions on amics com el poeta Joan
Vinyoli i tants d'altres tenien la porta oberta. El compromís amb la
normalització del català era vital per a ells i al Seminari de Llengua i
Literatura Espanyola de l'Institut Montserrat es donaven classes de Llengua i
Literatura Catalana. Quin plaer era llegir i explicar, alhora, Ausiàs Marc i
Garcilaso, Maragall i Unamuno o Narcís
Oller i Galdós!
Continuar amb el seu entusiasme encomanadís la feina i mantenir el seu
llegat serà el millor homenatge.
dejónos
harto consuelo
su
memoria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada