Utopies i distopies, com aquesta, són miralls deformants que reflecteixen la societat del moment en el qual s'escriuen. Què ens diu del nostre món Divergent?
Anem a pams.
Després de l'indispensable cataclisme bèl·lic, la mig derruïda ciutat de Chicago ha dividit la seva ciutadania en faccions, castes o estaments que representen diverses qualitats abstractes.
Reelaboració de les 7 virtuts i els 7 pecats capitals del catecisme, trobem cinc qualitats personals que volen combatre les cinc causes de la desfeta: Contra egoisme, abnegació; contra ignorància, erudició; contra agressió, amistat: contra falsedat, franquesa i contra covardia, intrepidesa.
D'entrada trobo a faltar una dualitat: contra fanatisme, saviesa. Alhora, em dic a mi mateixa que aquest plantejament inicial és força individualista, ja que fa provenir els mals socials de trets radicalment definitoris de la personalitat, sense escletxes ni matisos.
Però continuem, la protagonista porta el nom de Beatrize, la qual cosa que ens fa esperar que ens guiï fins el paradís. De moment, s'està fent "dura com una roca" després de passar les proves d'iniciació de la facció dels Intrèpids i de lliurar-se de ser rebutjada com una vulgar concursant expulsada del Gran Germà. De moment, s'ha rebatejat, però amb un diminutiu del seu nom: Tris, no és qüestió de perdre la simbologia, Beatrize s'està reinventant, està refent el brodat del seu caràcter.
"Em resulta difícil
posar fi als costums que em van inculcar a Abnegació, serà con estirar un sol
fil d'un bordat complex i recarregat. Però agafaré nous costums, tindré nous
pensaments, noves regles. Esdevindré una cosa diferent." P. 79.
La pau de l'ordre
estamental s'està trencant perquè, perills del coneixement, els erudits volen
tenir el poder. Per això, han creat un sèrum que controla tothom a través
d'unes al·lucinacions provocades o simulacions, els únics que es resisteixen
són els que no encaixen en aquests cinc compartiments estancs de les faccions,
els que tenen una personalitat complexa i no es poden manipular: els divergents
com la Tris.
Les escenes de les
simulacions, amb les al·lucinacions que fan aflorar les pors més arrelades al
subconscient, estan ben aconseguides i són riques en imatges i símbols:
"Sento una mena
d'aleteig, com les fulles d'un llibre que volen amb el vent, però no fa
vent." P. 199.
Són les ales d'un corb, precursor d'un
estol, que ataca la Tris com els ocells de la famosa pel·lícula de Hitchcock. Però aquesta heroïna aconsegueix superar la por, deixant-los fer.
"Deixo que em bateguin
les ales a frec de cara, que em xisclin i que em piquin amb els becs, i de mica
en mica relaxo els músculs, d'un en un, resignant-me a esdevenir un cadàver
destrossat per centenars de becs. És un dolor insofrible." P. 202.
És, potser, la seva
formació d'Abnegada que li fa acceptar el dolor? S'ha convertit en yogui i
ha aconseguit l'extasi? És masoquista? Ens està dient que cal acceptar amb
resignació el sofriment?
Torno a plantejar-me la
pregunta inicial: Quina societat reflecteix aquesta novel·la?
Una societat classista i
manipuladora que rebutja les complexitats i les diferències? Una societat protegida
pel exercit on el saber comporta perill i on convé resistir? Una societat on
els valors individuals prevalen sobre els valors socials?
Així no sigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada