Rellegir el Mecanoscrit després de més de més de trenta anys ha estat una
experiència interessant: no m'ha decebut i m'ha continuat atrapant.
Tinc la sensació que és un moment adequat per
a una relectura i una revisió. De la mateixa manera que va ser oportuna la
publicació en un moment en que s'ensumava el final de la dictadura, ara vull
tenir l'esperança que ens trobem també a punt de girar la truita.
És moment de buscar la utopia d'una societat
més igualitària i justa, un món en el qual, com diu l'Alba, ningú pensi en
el color de la pell, no quedin supersticions ni dimonis i hi hagi
llibertat d'expressió.
Alba és la robinsona
pugnaç que elabora un manual de supervivència i preserva el que cal del passat,
la seva força i intel·ligència pràctica decideix que el cataclisme, que podria
haver estat el seu final i el de tota la humanitat, en sigui l'origen.
Aquesta és la força de la novel·la: la de la
jove mare d'un món nou.
Ella és la que, quan salva en Dídac per
primera vegada de morir ofegat a la resclosa, es salva a ella mateixa i a la
humanitat. La justícia poètica fa que la seva bona obra sigui recompensada amb
la vida.
Salvarà el noi un altre cop, quan emmalalteix
i se senti com caigut al fons del pou, encara que no ho podrà fer per tercera
vegada. Però, ja han tingut un fill, Mar, que serà el nou gall del corral.
Per cert, el món animal, com si es tractés
d'una mena de faula o de paràbola, hi és molt present i juga un paper a vegades
de contrapunt, en un món sense gairebé éssers humans. Per altra banda, l'únic
extraterrestre que apareix esta animalitzat: "pell rosa com la d'un
garrí", "musell porcí", "ulls amb facetes com els
insectes", "bossa de marsupial". Així és mes fàcil d'exterminar.
M'han fet somriure imatges del cataclisme amb
les quals imagino que l'escriptor hi jugava: la desfeta de la muntanya de Montserrat, els llibres guardats en un
cabaret del final de la Rambla, l'afició de l'Alba per les novel·les de
detectius o la troballa de llibres eròtics.
També m'ha divertit d'una manera especial l'apocalíptica
visió del cap i casal ensulsiat:
Barcelona era "una orgia de ferralla, de
pedres, de cadàvers sorpresos en totes les positures, de cristalls esberlats.
Tot allò que veien semblava que els cridés: No hi viureu!"
Quan una veueta interior m'ha dit: s'ha acabat
la Barcelona turística.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada