Si les parets de l'hospital de la Santa Creu i les del de Sant Pau poguessin parlar! Quin munt d'històries en sortirien! Quin munt de sospirs, de crits i de plors!
He llegit L'hospital
dels pobres buscant els dolors i les joies que s'han fossilitzat en aquests
llocs imantats. Però només m'he trobat amb una novel·la històrica d'una època
apassionant, on es lliga informació ben documentada amb una història de fulletó
típica.
Un relat que buscar sortir
del tòpic amb l'Aurora que representa la dona moderna, però que no aconsegueix
lliurar-la de ser un tipus més dins el repartiment de rols: des del dèspota del
pare, fins a la Maria, pobre però honrada, la qual obté, al final, el premi a
la seva abnegació, com a bona ventafocs.
Llàstima del llenguatge mig
historicista que enfarfega la lectura i de
la poca volada de les escasses imatges. Per què dos personatges diferents tenen
expressió o aire de gos?
La Maria, amb una
"expressió d'ulls tristos, com de gos." P. 28
L'Eulàlia que té un :
"aire nostàlgic de gos malferit." P. 41 i 79.
De tota manera, em queda a
la memòria l'adequada metàfora del cor aplicada a l'estimat Hospital de la Sant
Creu:
"els murs de l'antic
hospital, com els batecs del cor d'un home massa vell, semblaven dir prou a
cinc segles d'existència." P. 183.
Aquí en teniu una bona
ressenya:
http://www.nosaltresllegim.cat/2014/l-hospital-dels-pobres-de-tania-juste/
Em quedo amb la recança d'haver esperat més d'aquesta novel·la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada