Aquesta és la primera pintura que vaig veure d'Andrew Remnew (Moscou 1962)
Em va encantar la serenor de les tres dones envoltades d'orenetes amb el fons com si fos un quadre del renaixement: amigues de l'ànima que passegen, mentre deixen volar la imaginació.
Vaig cercar més obra d'aquest artista i em va impressionar la riquesa de la composició i dels vestits que, com diu la crítica, recorda a les icones bizantines.
Però em van colpir més el simbolismes de formes, dibuixos i textures.
Aquí les orenetes vetllen els somnis d'una noia adormida entres coixins i vestits sumptuosos; mentre, com una nova jove de les perles, viu altres vides en un altre món.
Una ironia fina és present en bona part de la seva obra.
Com en la nena que pastura els ànecs de la seva faldilla i, si convé, el de la cortina i tot, rodejada de libèl·lules que fan possible que la imaginació voli i que els límits de la ficció es difuminin.
Qui no s'ha sentit alguna vegada heroi de la guerra de Troia.
Qui no s'ha posat sota el llit o una taula, tapada amb un cobrellit o unes estovalles i ha fet volar coloms al so de la música real o del cor.
I, tornant a la senzilla nitidesa inicial,
qui no ha sentit la bellesa i la fragilitat inestable de l'amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada