 |
| Primera edició |
Seguir la pista de les
imatges, com qui segueix els rastres de l'assassí, permet entendre com Pedrolo
fa plausible el comportament del protagonista: matar arrossegat per la força de
la passió.
La Juna és una bona mossa
"d'anques arrodonides" que es pot convertir en una fera
"agenollada sobre la gespa, despentinada". És la dona fatal que
arrossega com un imant a un pou on s'ofega la llum de la seva mirada que
"sembla que arreplegui tot el sol de l'univers."
El Xavier, el protagonista
i narrador, ens explica com sucumbeix al joc de les cames, al ventre pla i
al poder d'atracció lluminosa que irradia. Persegueix el seu desig com si
volgués capturar una estrella distant que ha obert una finestra en la seva vida
fosca i miserable.
La Barcelona per on es
passegen els personatges és la de la postguerra, on el Xavier i la seva mare
formen part dels condemnats a una existència miserable, com si haguessin caigut
per sempre en una trampa fatal.
En alguns moments el Xavier
veu clar que la relació amb la Juna és tèrbola, que el seu joc és brut. Però la
força de la passió i la necessitat d'escapar a una vida de condemnat el
converteixen en un assassí i, paradoxalment, viure l'experiència com un part.
A partir de l'última part,
titulada "La recerca", les metàfores canvien. El protagonista va
desvelant la veritat i comprèn que ha malentès el comportament de la Juna que
no estava encegada per l'amor i el desig que ell despertava sinó que feia
comèdia i que l'ha fet caure en un parany. Només a estat "una joguina a
les seves mans".
 |
| Cardona Torrandell, Violència i tendresa |
Al final, després de clavar
unes quantes bufes a la dona perversa, en realitat Caterina Freixa, la llum
del fons de les seves pupil·les lluminoses és la que el lliure de tornar a ser enganyat:
"els ulls la traïren.
Fou una cosa breu, com un llampec triomfal que alhora revelava un menyspreu
infinit"
Però ell ja ha caigut al pou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada