No és un fet banal que en
Xavier ens expliqui la seva història en primera persona, ja que aporta objectivitat i realisme a la narració. Però, tot i això, el narrador no ens
dóna massa informació dels seus estats d'ànim fins a ben avançada la novel·la.
De fet, tots els
personatges i, en especial el protagonista, actuen sovint com el gos de Pavlov:
a un estímul, correspon una reacció o resposta. En ocasions ens quedem a les portes dels seus sentiments, com podem copsar en aquests fragments de diàlegs.
Ella: T'odio
Ell: es converteix en estàtua de
sal.
Ella: Tu i jo no ens hem conegut.
Ell: Li clava una bufetada.
Ella: Podríem matar-lo.
Ell: un eixam de puntes d'agulla se'm precipita medul·la amunt i les galtes
em van tremolar un moment abans d'endurir-se com una pedra.
A més a més, la violència
s'exerceix com impulsada per un automatisme, com en el moment de prémer el
gallet o de donar una bufa: sense que calgués comandar-lo, el dit es va
contreure sobre el gallet. o la mà ho va fer sola, sense
intervenció conscient de la meva voluntat.
És clar, ens diem, Pedrolo com
Faulkner, segueix la doctrina conductista.
 |
| Traducció de Manuel de Pedrolo |
Per altra banda, els
personatges sovint es comparen amb animals: aranya, insecte, formiga, fera... i
són titelles en mans d'un destí terrible: peons
d'un joc grotesc o presos en una
xarxa.
Aleshores observem la
influència de l'existencialisme que a Pedrolo li mereix aquesta opinió:
L'existencialisme em sembla un sistema perfectament coherent,
sense que això vulgui dir que l'accepto o l'hagi acceptat mai en la seva
totalitat. No seria possible, potser: hi ha més d'un existencialisme, com ja
saps. D'altra banda, jo no he estat mai un ortodox de cap església, ni ho
podria ser ara de la marxista, un pensament cap al qual m'he anat inclinant més
i més en estudiar-lo i trobar-hi la lliçó més arrelada en la realitat. (
Jordi Coca (1991), Pedrolo, perillós. Converses amb Manuel de
Pedrolo. La Magrana)
Com a la crítica li agrada
repetir: Pedrolo es troba equidistant dels dos corrents que
marcaren la narrativa mundial de la postguerra:
l'existencialisme i el conductisme.
Però, tot això, a part de mostrar-nos un autor que posa la literatura catalana al dia dels corrents internacionals, està en
funció de retratar l'alienació del protagonista en una societat aclaparadora,
on és fàcil fer-se esclau d'una passió.
Per sota aquesta entretinguda novel·la, glateix la denuncia d'una
realitat anorreadora mancada de llibertat.
En aquest sentit és novel·la negra, negra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada