Bona literatura que es reflecteix en un interessant ús de les imatges.
Així,
les metàfores adormides del llenguatge col·loquial, pròpies dels relats negres,
es desperten des del principi:
És
que la mataria.
I
no metafòricament, sinó de debò.
A
vegades, s'hi afegeix una punta d'ironia. Veiem-ho en el relat d'Antònia
Carré-Pons on l'escultural Friederick, que suposem té uns abdominals de tableta
de xocolata, fa piscines com "una línia gruixuda de xocolata sense llet
que anava partint el líquid blau."
O a
"Exòtica", quan la corpulència que col·loquialment atribuïm als
cossos com armaris apareix lleugerament transformada:
...
va fer venir dues Mosses d'Esquadra, altes i ben plantades, que es van clavar a
banda i banda de la porta com dues ales d'un armari mirall.
Les
comparances amb animals, que també sovintegen quan hi ha sang i
fetge, estan tractades amb subtilitat com en "El nom dels
animals" una mena de La fera domada amb sorpresa final i
constants picades d'ullet: com si la casa fos un gat feliç roncant al
sol o la criatura gemega (...) com un animaló amagat, com el que
és.
També
a l'inquietant "-TAR" que utilitza com a leitmotiv la claustrofòbia
dels peixos dins la peixera:
Ha
anat més enllà, ha deixat de nadar en cercles, ha sentit amb intensitat. Petra
no és cap peix.
Les
imatges més creatives són les psicològiques com aquesta que amb elegant
senzillesa, fa servir Raquel Picolo per expressar la misteriosa relació de dos germans
bessons:
Des
del primer dia vaig saber que eres la dona del Rafel, que éreu la mateixa cosa.
Tu la solana i ell l'obaga.
La relació
amb el cinema és delicadament present en el relat d'Anna
Maria Villalonga on la cursa per un passadís de metro ple de graffiti es
presenta com un mena travelin angoixant.
...les
imatges se succeeixen a esquerra i a dreta, cada volta més ràpides, com els
fotogrames d'una pel·lícula protagonitzada per gargots incomprensibles i
amenaçadors que han adquirit vida pròpia i el persegueixen.
Per
altra banda, si ens fixem en els diferents tipus de mort de cada relat, ens
trobem que hi ha una clara preferència pel verí i les armes blanques. Només hi
ha dues morts per armes de foc: una escopeta i una pistola. Ara bé,
l'instrument assassí més sorprenent és una paella que m'ha recordat el pernil
que utilitzava Carmen Maura en una peli de Pedro Almodovar.
En síntesi: subtilitat
i sentit de l'humor.
Com
podem comprovar la diversitat és un dels atractius del recull, ara bé crec que
tots els relats tenen una cosa en comú: el desig d'una justícia més que poètica que va des
de la clara aposta contra el sexisme fins a una reivindicació d'una justícia cultural.
Acabo
amb un fragment del final del relat hiperbòlic de Sílvia Romero on apareix
aquesta última:
...els
artistes també paguen la hipoteca, i sovint se'ls demana que ofereixin el seu
saber i el seu art de forma solidària, o per fidelitat o implicació personal —i
va sentenciar— Si el món de la cultura estigués més protegit, els artistes
podrien viure de la seva obra, del seu treball (...) És una qüestió de
dignificació de l'ofici o, si ho prefereixes, de justícia cultural.
Les
noves dames del crim tenen les coses clares, a més a més, maten i rematen amb estil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada