Un fragment de Patrick Modiano i uns versos de Emily Dickinson proposen, des de l'inici, el to de l'autobiografia de l'ànima de Josefa Contijoch.
Amb
Modiano sentim que deixar enrere la joventut pot ser com lliurar-se d'un pes,
con si un tros de roca caigués poc a poc cap el mar. Per a la Dickinson, en
canvi, una hora és un mar que ens separa i comunica amb els amics entre els
quals, potser, podem trobar-hi un port on refugiar-nos. Aquests lemes, amb potents
metàfores, són tota una declaració de les intencions de l'autora.
Viatjar a través d'un mar de records, perquè guardar testimoni del passsat és "l'única forma
d'eternitat" i perquè els records
van "per la sang, cap al cor i alguns fan gleves", terrossos
que cal desfer. I si es van contemplant les vivències com exercicis d'estil
o com figures d'un calidoscopi, amb sort se'n treu una mica l'entrellat.
Cal
intentar-ho, cal córrer sense alè esbufegant "cavalcant per la planura que
fa olor de tarongina i mar." Per, al final, intentar sentir en algun moment el "cor
sadoll".
Contijoc
ens explica la seva dèria pels llibres i les pel·lícules que
li han salvat la vida. És com una dama prerafaelita enamorada de les paraules, de la música, de l'art i de la vida. Li agraden les notes a peu de pàgina, les realitats
paral·leles i les "finestres excèntriques" com tot el que pot suggerir la fotografia que apareix a la portada: l'actriu Marilyn Monroe, Karen Blixen
que amb el seudónim de Isak Dinisen va escriure Memòries d'Àfrica (1937) i la
també escriptora Carson McCullers.
Al
llarg de la lectura apareixen multitud de referències literàries i culturals
que han marcat l'autora, moltes són comunes a tota una generació com la cançó Sometimes I Feel Like A Motherless Child i la pel·licula Els morts,testament de John Houston, basada en el relat del mateix nom de James Joyce.
Entre
vivència i vivència ens frapa la contundent consciència de la
realitat històrica i social. És ben cert que als anys 70 creiem que s'estava acabant el
capitalisme i que faltava poc perquè un ordre nou acabés amb les desigualtats
injustes. Però, en canvi, "el capitalisme es va parar a pensar, va fer exercicis
espirituals i va fer números." Aviat els somnis es van fer miques i tot
se'n va anar en orris ja que "una colla de trilleros pot rebentar el món. Ho estant fent."
Aquells
anys, també, va arribar el moment que va caldre calçar i vestir el català, la
llengua mamada però d'estar per casa, davant del castellà, estudiat, llegit i polit
com si portés "sabatetes de borla blanca". Perquè la paraula és
fonamental "on la paraula s'encalla, arriba la garrotada". La paraula ha de
ser autèntica i ha de sortir de les freixures, encara més si és paraula de poeta
que sap que la paraula és el verb.
I
la poeta Contijoch, que escriu per necessitat, sense alè, "com un viatge
inajornable al propi enigma", aixeca la veu potent, forta, arrelada en la
frase feta i en la metàfora innovadora.
Per
això, aquest llibre s'ha de llegir poc a poc, com qui beu un bon vi, així
potser arribarem a un port on, per uns instants, sentirem el cor sadoll.
 |
| John Everett Millais, Ofèlia. 1852 |
" Desmantellada la força, només resta la feblesa i la compassió. I aquí pau i després glòria."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada