Llegeixo
amb les ulleres metafòriques posades i, fins ara, he passat de puntetes sobre
la germana bessona de la metàfora: la metonímia.
Davant d’aquest tros de novel·la no puc deixar de banda
aquest recurs, perquè aquí la metonímia, seguint la bona tradició del realisme, comença al títol i, al meu entendre, és
pal de paller del text.
M’explico.
La
metàfora té moltes cares i funciona com una regla de tres basada amb la
semblança. Així, les gotes de pluja sobre un vidre s'assemblen a pedres precioses que
poden formar un collaret.
http://tempsdemetafora.blogspot.com.es/2013/05/metafores-visuals-3-chema-madoz.html |
Dos
taüts negres i dos de blancs són el botó de mostra, el vestit de fusta que han
hagut de fer abans d’hora a la família assassinada per uns fills de Caín, a les muntanyes maleïdes on
nien els voltors i els personatges donen fe d’un món endogàmic.
Però no
s’acaba aquí. Aquests assassinats són una mostra , un botó, del que va ser l’Espanya de Franco:
L’Ametlla, Barcelona, el país sencer és ple d’assassins de Carreu. I lo més fotut és que
hàgim de conviure amb ells.
(P. 291)
El
procés d’investigació i la justícia són també un
símptoma de com va ser la dictadura i, fins i tot, l’anomenada transició que va conformar l’actual estat:
... el nou règim d’Espanya es va empescar una bugaderia fantàstica
que ho netejà tot de patac, sense que calgués treure de l’armari ni una sola peça de roba. Una manera de
fer net, eficaç, justa i sense precedents històrics en cap altre país del món,
no s’han estat de ponderar els savis.
(P. 268)
Em
sembla sentir la veu subtilment sorneguera de l'autor.
La ironia, cosina de les bessones amb les quals moltes vegades surt a passeig, no perdona ni la tasca d’escriure.
El pastor poeta retoca els versos de Sindeu fill, barceloní que no sap la diferència entre moltons i corders, i que s'exclama:
Miri, senyor Mílio. Aquest moltons són meus i els trec a pasturar on em dóna la gana!
Però el senyor Mílio no callava tan fàcilment:
—Sap que pot fer? Tragui'ls del corral per portar-los a l'escorxador de la Pobla. —Va rumiar un moment i va destrossar-li els versos. —"Passen els moltons cap a l'escorxador. Així passaran també les nostres il·lusions."
(P. 32)
Potser hem de superar els drames rurals i mantenir vives les llegendes que ens interpreten amb mites el nostre món.
"Ja n'hi havia hagut prou, a la literatura catalana, de drames rurals i de sots feréstecs. Potser massa i tot."
(P. 289)
Però, al final, resulta que l’escriptor, com els voltors, s’alimenta de carn morta:
Pep Coll a la Biblioteca de Can Manyer 11 de maig 2017 |
La ironia, cosina de les bessones amb les quals moltes vegades surt a passeig, no perdona ni la tasca d’escriure.
El pastor poeta retoca els versos de Sindeu fill, barceloní que no sap la diferència entre moltons i corders, i que s'exclama:
Miri, senyor Mílio. Aquest moltons són meus i els trec a pasturar on em dóna la gana!
Però el senyor Mílio no callava tan fàcilment:
—Sap que pot fer? Tragui'ls del corral per portar-los a l'escorxador de la Pobla. —Va rumiar un moment i va destrossar-li els versos. —"Passen els moltons cap a l'escorxador. Així passaran també les nostres il·lusions."
(P. 32)
Potser hem de superar els drames rurals i mantenir vives les llegendes que ens interpreten amb mites el nostre món.
"Ja n'hi havia hagut prou, a la literatura catalana, de drames rurals i de sots feréstecs. Potser massa i tot."
(P. 289)
Però, al final, resulta que l’escriptor, com els voltors, s’alimenta de carn morta:
Al capdavall, tu també has
pujat aquí dalt a buscar carn morta, no és cert?”. Potser sí, vaig admetre per
seguir-li la broma. Però no com aquests voltors subvencionats de la reserva. A
mi, la carnota no me la regala ningú.
(P. 422)
Pep
Coll, mestre dels detalls, és un il·lustre i imprescindible voltor que compleix
la missió d’aprofitar la proteïna de les
històries i fer que continuï convertida en paraula viva o en perdurable pedra de moro .
Orella o pedra de moro: http://www.sellent.cat/Prehi.html |
Com a mostra, un botó!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada