Marta Orriols (2016) Anatomia de les distàncies curtes. Barcelona: Periscopi

Aquest llibre deixa cua con els estels o, per dir-ho amb metàfora de l’autora, cal un temps per “marinar”les seves històries.

Això és el que ara estic fent: deixar que el que he llegit s’integri i faci pòsit en el magatzem literari i sentimental que porto incorporat.

Subscric l’epíleg de Tina Vallés: estem davant d’una escriptora de debò que cal ser llegida amb la veritat per davant i a curta distància.

A l’estil també hi trobem aquesta autenticitat. M’és grat fixar-me en l’abundància d’imatges cromàtiques i olfactives que no són només uns artificis embellidors sinó carn i sang de la narració. M’aturo en aquestes dues:

“Fins ara la teoria deia que per camuflar-se els camaleons canviaven de color. Ara se sap que alteren el cromatisme com una estratègia de comunicació.” P. 145.

Camaleònica és, com o podem ser tots, la mare de la Laura que amb el seu canvi “cromàtic” aconsegueix abraçar de veritat la filla.

Ara una d'olfactiva:

“... la Lali va agrair l’olor que feia allà dins. Era l’olor del Ramon, de la pell cara dels seients, la seguretat, la pulcritud del seu home, les amistats, els negocis fructuosos, la perícia de la noia que durant anys ells planxava la roba i mantenia tota la casa en ordre, era l’olor de la llar, dels fills, els néts i de l’Eulàlia, que el temps, subtilment, havia convertit en Lali.” P. 161.

L’olor que ens lliga a l’hàbitat que hem bastit amb contradiccions, servituds i clarobscurs. La constatació lúcida que la còmoda rutina no es pot abandonar encara que paguem un preu per mantenir-la.

La cua de l’estel té moltes formes i em sorprenen alguns objectes i espais que són tractats com a símbols, també ben ancorats a la trama: el taxi que és “com una cuirassa, com una jornada de reflexió...” o la cadira Barcelona que podria només ser el marc fetitxista d’una aventura sexual, però és també una reivindicació del paper creador soterrat de les dones.

Unes dones que gaudeixen del sexe en llibertat com apareix en aquesta variació de la imatge de llarga tradició de la molinera o la pastadora:

“Ens donem permís per amassar-nos com si estiguéssim fets de farina, ou i sucre...”P. 135.

Llarga és la cua que deixen aquets dinou relats.

Per acabar només un detall: la postal de l’amic que diu que torna per fi i que ha deixat sol al seu soci per  muntar el projecte comú d’una llibreria, queda col·locada al costat del volum de Dublinesos.

Línees paral·leles que mai es tocaran, dirigides, això sí, a la literatura de debò i amb majúscules.