Monika Zgustova (2009) Jardí d’hivern. Barcelona: Proa

Em vaig enamorar de Praga l’estiu del 1977: una ciutat amb riu per abandonar-se a la melancolia i somiejar. Un poble de conte de fades per cor i uns museu dalt la muntanya per amarar-se d’art.

     Jardí d’hivern m’ha fer reviure aquell ambient nostàlgic i decadent que no podia amagar la crosta totalitària que havia ofegat amb tancs la primavera del 68.

     La repressió era palpable, només dir que a la residència d'estudiants on m'allotjava cada habitació tenia un aparell de ràdio amb únic botó per encendre i apagar: només hi havia una emissora per escoltar.

     Ara bé, al carrer bullia de ganes de llibertat i es conspirava a les tavernes fondes tot bevent cervesa. Tothom s’interessava pels foresters, sobretot si veníem d’un lloc on acabava de morir un dictador i més encara si portàvem texans que de tan buscats com anaven ens els volien comprar. 

     A esquitllentes, tot això apareix a la novel·la de Zgustova. És el marc on s’explica una història universal: la lluita entre la bellesa i el poder, la integritat i l’ambició desmesurada, la coherència i l’oportunisme, l’amor i la conquesta, la contemplació i l’acció.

     De tota manera, hem d’anar amb peus de plom. Encara que aquestes dualitats segueixen vives, com tota simplificació, amaguen certes fal·làcies.

     Els representants de la bellesa, la integritat, la coherència i els ideals poden resultar ser, com el Karel, uns imbècils, en el sentit etimològic del terme, és a dir, massa orgullosos per acceptar bàculs. Aquests intel·lectuals poden tenir la temptació de tancar-se en la seva torre de marfil, tot deixant que els espavilats conqueridors se n’aprofitin. A les èpoques de la meva estada a Praga, els anomenavem puretes. La protagonista s'hi va tornant fins que es fa malbé la vida tancada en el seu particular jardí d'hivern, encara que en gaudeixi, és una presó daurada. L’Eva segueix la lliçó de l’àvia, la seva guia davant uns pares absents:

      “Mira, nena (...) observa amb molta atenció aquest rectangle en el qual es reflecteix tot el que és insubstituïble al món, ¿ho veus? Un gerani blanc, un bedoll blanc, unes orenetes negres. Això és el que queda, cap règim polític, cap dictador, ni tan sols una guerra. Això és el que sempre m’ha donat forces, això i la música.” P. 62.

     Aquests plaers de la lectura, l’escriptura, l’art, el paisatge i, sobretot, la música estan magistralment plasmats en el text. Fins i tot em fa llàstima que cap el final la protagonista es negui, com el Karel, a obrir el seu cor a la joia de l’Himne a l’alegria.

     No em resisteixo a citar el fragment de com el Karel travessa el Moldava desbordat amb el violoncel sobre el cap per arribar a un concert. Un conjunt d’imatges molt potent que podria anar acompanyar de música de Beethoven i que m'evoca la pintura prerefaelita d'Ofelia. 

      “...al riu floten catifes i coixins, cadires i quadres. En Karel distingeix fins i tot un ósset de peluix, a més d’una pilota de futbol i un vestit llarg i immaculat de núvia. I entre una nina negreta amb ulls parpellejants i una amolla buida de vi, hi neda un jove de cabells foscos, els flocs ondulats se li desfan a l’aigua i li suren darrere del cap com si fossin algues.” P. 34.

John Everett Millais (1852) 

     Se m’acut que, potser, la història de l’Eva, la primera dona, no és res més que una al·legoria i la tria entre el Karel i el Milan és l’elecció que ha de fer el poble entre els ideals i la dura realitat d’un poder corrupte.

     Si és així, el missatge del text és terrible: gaudim dels nostres jardins d’hivern particulars i deixem-nos anar cap a la mort, perquè cap lluita porta enlloc.

     “la meva llibreria de segona mà, el meu particular jardí de les delícies, el meu jardí d’hivern privat, ple de flors i de perfums, la meva voluptat particular.” P. 131.

     “...jo que m’havia passat tota la vida en un país tancat com una presó i no em relacionava sinó amb un grupet de presoners com jo mateixa, molt en el fons sabia que no havia de viatjar a París per més que ho desitgés.” P. 236.

     Tot i això, l’anàlisi de la situació social i política d’aquesta víctima dissident és clarivident i la gran paradoxa esclata al final:

     El canvi de règim no ha complert les expectatives de llibertat: la censura política és substituïda per la censura de la llista d’èxits, la mà totpoderosa de l’estat totalitari per l’esclavatge dels mercats financers i, a més a més:

     “...malgrat havíem establert la tan anhelada democràcia se’n beneficiaven sobretot els que havien viscut bé durant l’antic règim; ells si que la podien celebrar, perquè tots els sistemes polítics els esqueien. “ P. 229.

     L’Eva s’ha convertit en estrangera a la seva pròpia ciutat, només li queda continuar somiejant que fuig del món asseguda darrere el Karel amb una mítica moto Harley-Davidson que, sorprenentment, trobem en plena època comunista.

     He retornat a la Praga del segle XXI i la màgia, potser idealitzada per la juventut ha desaparegut. Els àngels exterminadors del màrqueting capitalista han trencat l’aura general de misteri, bellesa i nostàlgia, que només he trobat ara a certes hores i a certs racons de la ciutat.