diumenge, 10 de juny de 2018

Un cap de setmana al Perxe Priorat. Del 13 al 15 d'abril de 2018




Perxe Priorat és més que un allotjament rural amb encant: té ànima.

Les claus de l’ànima del Perxe poden ser els noms que la Roser Vernet, creadora d’aquesta arcàdia, ha posat a les sis habitacions que esperen els hostes amb una confortable senzillesa i una elegància peculiar.

El Priorat és ric en varietat de sòls dels quals el més conegut és la llicorella. En canvi a Molar, on està situada la casa rural, predomina  el PANAL que fa que el vi sigui suau i afruitat, just aquest és el nom d’una de les habitació de colors terrosos. El Perxe està molt arrelat al territori i la Roser és coordinadora de la candidatura del Priorat a la llista de Patrimoni Mundial de la Unesco, per valorar-lo i preservar-lo. 
A mesura que anava coneixent els hostes de la sessió del Perxe Versió Original del cap de setmana del mig d’abril, se m’acudia que érem diversos i variats com la terra que ens acollia.
L’invent de Perxe Versió Original consisteix a compartir un temps sense presses al voltant d’un creador o creadora tot parlant de la seva obra i d’allò que vagi sorgint. En aquest cas, l’autor convidat era l’escriptor, doctor en biologia i professor de la Universitat de València, Martí Domínguez. Ja a la primera xerrada es va veure que la diversitat era enriquidora, perquè tots teníem en comú el gust per les paraules justes i les converses de veritat.
La taula on vam fer tertúlia després de sopar feia la funció de l’ERA, habitació orientada a ponent prop del lloc on antigament es batien i trillaven els cereals i on també es ballava, en síntesi, un lloc de reunió social on s’elaboraven els productes de la terra, hi havia diversió i es feia cultura. Martí Domínguez ens va parlar precisament de la seva novel·la La sega i de la més recent de, L’assassí que estimava els llibres, on la terra i el conreu hi són ben presents. S’alternaven breus parlaments amb rèpliques enginyoses.

El dissabte era un dia rúfol, tot i així, vam anar d’excursió a l’Ermita de Sant Joan de Codolar. Ara bé, la terra estava amarada de SAÒ, nom de la tercera habitació del Perxe, i naltros vam quedar ben assaonats i no només per la pluja fina. Martí Domínguez, expert en botànica i en exprimir els significats dels mots, i l’ermitana Montserrat Domingo, gran coneixedora del medi natural, ens revelaven les petites meravelles vegetals que acostumem a ignorar, mentre passejàvem sota les cingleres del Montsant.  



L’ermita ens va donar refugi per dinar i després, moguts pel fred, ens vam anar acostant a la vora del foc o GALA, com en diuen de l’habitació de llevant decorada amb colors vermellosos. Les flames eren caliu de poesia compartida. La veu de l’ermitana Montserrat, que porta el cel als ulls, recitant fragments del Crist de la Solitud del poeta Salvador Estrem i Fa (Falset 1893-1936) ens portava a l’essència de la comarca:
és un crist d'aire rebel,
és un crist fet per nosaltres,
és cançó, i és flam,
i és crist, diferent de tots els altres;
és un crist prioratí,
és un crist eixut i magre,
moll de sang, color de vi,
cuit pel sol i les ventades
.
De tornada a Molar les muntanyes eren com onades que rebien el bes del sol de posta.

La sobretaula del sopar va acabar d’omplir-nos la cisterna o ANJUB, habitació de color verd. Martí Domínguez, va llegir-nos fragments de El somni de Lucreci dedicats a la pintura La Primavera de Sandro Boticelli on hi ha representades plantes afrodisíaques de les quals alguna n’havíem vist en la passejada etno-botànica matinal. Les relacions entre coneixements semblen evidents, quan qui té un saber clar com l’aigua les explica i les mostra.
Després va venir l’hora dels contes, per no ser menys que les florentines i florentins que Boccaccio va imaginar reunits a Fiesole.  Vaig llegir el Primer premi NÚVOL de contes 2017, motiu pel qual estava convidada i Martí Domínguez fragments d’un relat breu: l’escarabat o panerola d’aquest conte, ofegat dins un suquet de rap, va posar sobre la taula qüestions ètiques i va fer riure.
Imagino que Quim Soler — al Perxe hi ha el Centre dedicat a la seva memòria— hauria participar de grat en aquesta conversa. Ell que s’inventava invertebrats com el “lledopler”: “a mig camí entre l’escarabat domèstic i la formiga rufa” a la novel·la Cambra de bany, premiada amb el premi Prudenci Bertrana de 1984.
El cap de setmana anava cap a la fi. Vivim un temps de vents arrauxats i tempestuosos i el matí del diumenge 15 estava convocada manifestació groga al Paral·lel barceloní. Per sort, de tornada, una flaire fresca de GARBINADA, última habitació del Perxe pintada de blau, ens acompanyava.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada