dimecres, 12 de setembre de 2018

Manuel de Pedrolo (2018) Infant dels grans. Barcelona: Comanegra. Pròleg i transcripció d’Anna Moreno-Bedmar




Gairebé tothom ha escoltat la narració de com ha arribat al món i de les seves gràcies i desgràcies infantils. Acostumem a repetir les mateixes històries lligades a les primeres passes o mots, perquè ens sembla que la personalitat es comença a dibuixar en les anècdotes que el record ha conservat i transformat.

Quan algú que escriu es troba a primera fila de l’espectacle de néixer i créixer s’entén que ho vulgui posar negre sobre blanc i encara més si aquest escriptor és Manuel de Pedrolo que transforma tot el que té al voltant en escriptura. Ell aconseguirà superar la narració anecdòtica i construir una “autoficció” , com diu encertadament la prologuista Anna Moreno, literària.

M’he identificat en el relat per partida doble. Per una banda, com a nena nascuda el 1952 que, també, passejava, els estius, per una carretera lleidatana plena de pols al poble del meu pare, al sud de Tàrrega. Reconec els camps secs, les hortes, el soroll de les peülles dels cavalls, els carros tornant al poble tots els capvespres i també el dolor i l’amor per aquella terra aspra.


La Segarra des de Concabella
“quelcom d’obscur l’unia a aquesta terra ingrata i d’aquesta terra potser nodriria marcant per aquests estius, aquell calfred de sol i ombra, aquell sentit adust de l’existència.” P. 80.

Per altra banda, connecto amb l’escriptor que busca imatges per explicar i explicar-se el miracle del naixement i creixença de la filla: que passa de ser “un verm” a “una joguina posada en marxa i de estar tant contenta que “sembla que remeni la cua” a tenir “quelcom de dijous, ja que és el centre inexpressat de la casa”.

Però no només són les imatges, Infant dels grans explora el neguit del pare pel futur de la filla i per l’atzar de l’existència,  en coherència amb la seva producció poètica i narrativa.

“S’angoixa l’home per tot aquest treball que es fa amb ajuda d’hores. Créixer, pensar... De sobte, tot això li sobra. Perquè tot això, entre altres coses, significa arrelar.” P. 117.

I per fer-ho cal mirar enrere. 

Dues imatges s’utilitzen com a leitmotiv per evocar la infantesa dels progenitors. El pare fa servir el caminar rítmic dels cavalls que sonen tic-toc com un rellotge per il·lustrar la seva angoixa existencial ja intuïda a la infantesa:

“Les hores passaven i el cor de l’infant adormit (...) encara hi havia, confós amb el seu glatir, la presència esgarrifosa, però ell ho ignorava, d’aquell tic-toc.” P. 94.

En canvi, el món de la mare és de suburbi ciutadà i la imatge que s’utilitza és la de les escales que la tenien presonera en un petit pis:

“la mare es movia pel pis, callada, i durant hores s’hauria dit que no l’habitava ningú, tan espessa podia ser la quietud. S’endinsava pel cor de l’infant com una amenaça.” P. 134.

La mare canta per fugir del silenci i el pare escolta les veus que expliquen històries les nius d’estiu:

“Eren veus lentes, acostumades a aquella lentitud de la terra, de les plantes, de la germinació que es fa esperar a través de tot l’hivern. Era bell sentir parlar així.” P. 91.

Trobo el ressò d’aquestes veus a Infant dels grans.

És bell de llegir.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada