dimarts, 2 d’octubre de 2018

Ursula K. Le Guin, Els desposseïts (2018). Barcelona: Raig verd. Traducció de Blanca Busquets


Em calia tornar a llegir Ursula K. Le Guin.

Mai ens tornem a banyar al mateix riu

Havia de llegir aquest llibre a la vora d’un riu i deixar que el corrent de les lletres i la remor de l’aigua se m’emportés tot recordant que “l’autèntic viatge és la tornada” i la llar a la que arribes “és un lloc en el qual mai no has estat”. Sí senyora, tot canvia, i aquí el panta rei dels presocràtics és a la base d’una revolució sense fi.


He acabat el llibre i he tornat a casa, ara, m’afanyo a escriure per no deixar perdre els moments de plenitud que m’ha donat la lectura.

M’ha estat grat trobar en el panteisme un puntal de la novel·la. El lema de “ser sencer és ser una part” es concreta en imatges: a la Takver “la complaïa sentir-se emparentada amb els peixos” (P. 30), el contacte amb la natura provoca que al Shevek que “l’ànima li surti de l’amagatall” (P. 37), perquè hi ha esperits als quals “mai no han tallat el cordó umbilical. Mai no les han després del sí de l’univers”. (P. 210)

Les persones d’aquesta mena tenen una aura especial les envolta una “clariana psicològica”, són uns éssers dotats “d’una autoritat inherent; alguns emperadors de veritat tenen vestits nous.” (P. 73)

També hi ha paisatges especials que creen una atmosfera suggeridora i plena de bellesa, alhora que reflecteixen l’interior dels personatges i ens presenten un bosc o l’univers com un tot relacionat: “una xarxa tan subtil com la del sistema nerviós d’un cos en vida.”

Aquest fragment em sembla exemplar:

“Era el paisatge més bonic que en Shevek havia vist mai (...) tot donava una impressió de plenitud complexa que (...) mai no havia experimentat, excepte, potser,  a petita escala en alguns rostres humans serens i pensatius.” P. 83.

En aquest entorn només hi falta el cant d’un ocell, la música, “l’art que està fet de temps”. El temps que el protagonista investiga per construir una teoria que sigui capaç de fer més entenedor l’univers. Hi ha uns moments de misticisme, una deriva que s’atura just en el llindar de considerar “l’univers com la corda d’una arpa gegantesca".  

Així i tot hi ha instants d’èxtasi com els que provoca l’amor satisfet:

“Dins d’ell creixia misteriosament una alegria com el so i l’olor de l’aigua corrent, alçant-se en la foscor.” P. 205.

O la revelació de la clau de la teoria després de dies i dies d’investigació fent la feina que millor podia fer:

“Era el camí obert, el camí a casa, la llum. L’esperit dins d’ell era com un nen que surt corrent a la llum del sol” P. 301.

Contraportada desplegable, amb el llibre al mig. Magnífica edició de Raig Verd

Un cop trobada la clau les diferències entre el seu planeta Anarres, el dels desposseïts, i el d’Urras, el dels propiedors, no li semblen al protagonista “més significatives que les diferencies entre dos grans de sorra de vora el mar.” P. 332.

No només hi ha la il·luminació que permet entrellucar la comprensió de l’univers, sinó també l’exaltació de sentir-se unit a un grup de gent que, sense res a les mans no vol emprendre el camí fàcil de deixar-se governar i segueix un col·lectivisme àcrata sabent que la revolució no es pot aturar mai, sempre flueix: com el corrent d’un riu.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada