dimarts, 22 de gener de 2019

Mircea Cartarescu (2017), Solenoide. Barcelona: Periscopi. Traducció del romanès d’Antònia Escandell Tur



Un professor novell manté la il·lusió de ser escriptor “com una d’aquelles mares que donen el pit als fills fins molt després d’haver hagut de deslletar-los.”(P. 27). El jove es desenganya, però no deixa el vici d’escriure els seus diaris, perquè cerca “sortir del seu propi crani”(P. 58) i escapar d’una tasca que creu que el degrada.

“Com més m’assemblo a un professor (...) més estranya i inadequada se’m fa aquesta feina, com la mitja negra de dona que cobreix la cara d’un lladre de bancs.” P. 121.

L’escola i el món són un laberint on estem atrapats com pobres ratolins. L’única manera d’escapar és la imaginació que genera l’escriptura, vivint a la casa encantada en forma de vaixell i connectada a un solenoide, o sentint que els cels i els carreres de Bucarest són el correlat de la pròpia ment.

El professor escriptor crea un palimpsest a partir dels diaris per intentar arribar a “l’última habitació del laberint" del pensament.


S. Dalí, Crist de Port Lligat

Per acostar-se a aquest misteri cal, però, assolir “la quarta dimensió” com Lewis Carrol i alguns d'altres. La mateixa  il·luminació que va plasmar Dalí al Crist de Port Lligat o Piranessi amb els reflexos esbiaixats de llum entre les runes.

G. B. Piranesi Ruïnes

Per arribar a aquesta mena de revelació al narrador li cal passar pel calvari i recrear, irònicament, el tòpic de l’Ubi sunt?

“D’on ve la infelicitat? Com és possible aquesta misèria infinita de les nostres vides? (...) Per què existeix el càncer, per què es va deixar entrar l’esquizofrènia al món? ... (P. 193)

 També, fer la paròdia del poder igualador de la mort:

“Perquè tots som iguals l’escanyapobres sense escrúpols i el poeta ingenu i el criminal en sèrie i el funcionari dels arxius, el polític psicòpata que apassa per sobre dels cadàvers i el savi que empeny el coneixement una mica més enllà (...) Aquest camp d’extermini és només per a nosaltres. (P. 198)

Aleshores està a punt de comprendre que hi ha coses que no es poden concebre si no es trenquen els miralls convencionals, si no es coneix i es crema el manuscrit Voynich i si no es fa levitar Bucarest, quedant a redós d’una ermita al costat del buit que ha deixat la ciutat.

Perquè “la quarta dimensió” no és possible “pensar-la  ni visualitzar-la sinó amb analogies.” P. 672. La base del llenguatge metafòric en el qual està cimentat aquest Solenoide que el mateix narrador-autor ens descriu com:

“Uns personatges, uns llocs i unes figures que prenen part en un ballet fascinant i incomprensible, com el somni manifest que es qualla, igual que fa el tel a la superfície de la llet damunt allò que amaga i alhora revela: la bellesa abissal i ferotge del somni latent.” P. 649.

Aquesta és la gran potencia del salt metafòric quan es situa al centre d'un relat i s'aconssegueix que tot giri al seu voltant: revelar allò que no pot ser dit.


Colossal!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada