dimecres, 16 de gener de 2019

Sergi Pàmies (2018) L’art de portar gavardina. Barcelona: Quaderns crema


Fotograma de la primera escena de El crepúscle dels déus ( Sunset boulevard)

Si encara no sura cap cadàver a la piscina és que aviat algú, potser tu mateix, hi faràs una mala fi.

El paisatge juga a la metàfora com en la bona tradició romàntica i s’entortolliga amb l’argument en ser l’objecte d’estudi de la noia que et xucla l’atenció fins que et quedes perdut en l’espai aeri i terrenal propici per l’eclipsi complet.

Les analogies s’encadenen al voltant del teu personatge pusil·lànime. 

Els amants són com els esportistes que han de saber retirar-se a temps.

Pels vols de Nadal evoques els pares i fas d’arqueòleg de les emocions rescatant records que tenen tot un altre sentit ara que el pare ets tu i que tens l’ofici que donava sentit a la vida de la mare, encara que no portis la gavardina amb la displicència elegant dels intel·lectuals del segle XX.

Tu ets un pare permissiu que no dones consells ni demanes un sisplau cosa que et costarà la vida si el teu fill no para un rodatge ni per mal de morir.

Sort en tindràs de la hipotètica companyia d’un gos d’orfenat i, sobretot, de la llibreta que t’acompanya “com si fossin les pastilles de nitroglicerina d’un cardiòpàtic.” —o cardiòpata.  (P. 105)

Davant de tota apocalipsi, atemptat del 11-S inclòs, només et queda solucionar els problemes pràctics que pot representar a la teva família i això ja és molt, perquè impedeix que et quedis paralitzat.

En fi, cada conte cal entendre’l “com una metàfora d’un tot, com l’anàlisi de sang que, a partir d’una petita mostra, explica el passat, el present i potser el futur d’un organisme pletòric o moribund.” P. 138.

Aquesta es la teva poètica que, sense estridències, aconsegueix recrear una mica de nostàlgica felicitat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada