TOTES LES ENTRADES

diumenge, 31 de març del 2019

Ramon Solsona (2019), Disset pianos. Barcelona: Proa (A tot vent)





Des que vam llegir com Isabel Corbella es treia l’uniforme escolar i agafava un calidoscopi, estem enganxats a les paraules de Ramon Solsona. Fa 30 anys que Figures de Calidoscopi, la seva primera novel·la,  ens va captivar i l’emoció d’entrar a cada món nou que ens proposa l’autor persisteix. Aquesta vegada en lloc de calidoscopi, tenim els pianos, disset. Un repte.

Certs objectes obtenen, per gràcia de l’escriptura de Solsona, un pòsit especial que els fa símbols, aquí, són els pianos que esperen algú que els desperti la “sonoritat morta”; quan sembla que estiguin a punt de ser desbudellats i dissecats a la botiga-taller que ha quedat abandonada per la mort del Péter, “el ressuscitador de pianos”. Caldrà la tossudesa de la viuda, Remei, i certs ajuts com els de l’afinador, bon metge de pianos, per tornar-los a la vida i, en el camí, la Mei evolucionarà cap a un canvi vital que es pot donar en qualsevol estadi de la vida.



Però hi ha més densitat narrativa per a qui té “el vell instint fabulador”, del qual parlava Joan Ferraté arran de Figures de Calidoscopi. No hi ha només una història de maduració personal, sinó un panorama global de la cruïlla política i social on ens trobem. Des del principi, veiem aquesta vesant en els versos d’un poeta romanès, intercalats en la narració, que ens parlen d’un piano censurat que ha caigut en mans bàrbares que devaluen l’art i que “es vanten de la seva incultura.” A poc a poc, aquest piano també comença a parlar i ens explica una història que sentim com a ben nostra.

La novel·la comença com si fos un conte i va creixen a mesura que avança. Els poemes són l’element que lliga les dues parts de la història: la venda dels disset pianos i el viatge a Romania per lliurar les cendres de Péter a la mare i a la germana. Les dues parts es complementen i són escales vitals per a la protagonista. Si la venda dels pianos és un repte per a la Mei, la construcció de la narració ho és per a l’escriptor que ja ens té acostumats a jugades mestres que no repeteixen esquemes i que busquen noves maneres de mostrar la complexitat de la realitat.

            Deia que, sempre, és emocionant entrar en el món de ficció que ens proposa l’autor i, en aquesta novel·la, la càlida benvinguda ens la dóna un cor de vells que fan tertúlia en un local davant de la botiga dels pianos. Sense signes de diàleg, en una mena d’estil indirecte molt lliure que serà tret d’estil de tota la novel·la, escoltem la veu d’aquells homes que:

“eren la primera fila d’una obra de teatre que tenia com a únic argument la vida quotidiana que desfilava davant dels seus ulls.” P. 9.

            L’observació com a base del relat, com ja apareixia d’una forma més directe  a Figures de calidoscopi quan el narrador ens deia: “Observeu, observeu la gent...” en el restaurant de LA SANFELIUENSE.

El cor barceloní de la tapisseria de l’altre costat del carrer de la botiga de pianos tindrà el seu equivalent, a la segona part, amb el del homes de Bucarest que juguen a escacs davant de la casa de la família del Péter, la qual ens portarà unes quantes sorpreses que s’aniran desvelant amb mesura i oportunitat. 

No serà l’única correspondència entre Barcelona i Bucarest que trobarem: la Mei no deixa de caminar, ni de beure cervesa, ni d’escoltar música. Els seus passos, els gots delicats i  la música l’ajuden a tirar endavant. No és gratuït que una escena fonamental en el tomb que donarà la vida de la protagonista es produeixi al lounge bar d’un hotel escoltant Five hundred miles, després de cinc pàgines de preguntes sense resposta i de substituir la cervesa pel whisky.

“Saps què, pianista, ara que estic sola a moltes milles from my home, m’has portat la Mary Travers perquè comparteixi amb mi l’últim glop de whisky sour…” P. 334.

Sempre el piano que, com diuen els versos de Dumitru Costadinescu:

“Pot ser més llenguallarg
que una màquina d’escriure.”

Però aquestes pàgines no es queden enrere, seguint amb la veu del poeta romanès.

“De tot això, en faig
informes confidencials.
L’últim parla de tu,
que em llegeixes amb segones
entre línies. Tu, lector,
M’obligues a delatar-te.”

Al final, un altre objecte simbòlic, el fulard groc que porta la protagonista,  serveix per relacionar la no superació de la dictadura de Ceauçescu a Romania amb la corresponent situació aquí i ara. No som davant una novel·la de tesi, som davant de la literatura que no pot viure d’esquena a la realitat social i que en deixa constància. La dedicatòria és explícita.

No puc acabar sense esmentar les constel·lacions de personatges secundaris amb històries que deixen fils oberts i ganes de saber-ne més. Les caracteritzacions són magistrals començant per les descripcions i acabant pel llenguatge propi de cadascú. Em quedo amb la Pennsylvania i amb l’afinador, però n’hi ha per triar i remenar.

Al cap i a la fi, tot plegat, és ni més ni menys —i és molt— que un fragment del teatre de la vida que mostra la honestedat de fer el que cal: vendre bé uns pianos, conrear l’amistat, treballar per un món més just i denunciar la tirania i l’opressió vinguin d’on vinguin. Un tros de vida amb sentit que deixa històries intuïdes, ganes de saber més dels personatges i, sobretot, ganes de continuar llegint més obres de Ramon Solsona.


"Montserrat era com el Boss."(P. 392) La força que empeny la Mei . 










dijous, 21 de març del 2019

Eva Baltasar (2018) Permagel. Barcelona: Club editor


Permagel roman al substrat de la memòria, perviurà.


El seu llenguatge s’imposa, perquè des del principi crea un clima d’aïllament, fortalesa i vulnerabilitat:

«La capa de soroll pesa com sutge i es manté latent allà baix, com un ull de petroli finíssim i cruixent, una mena de regal negre o brillant.»

Aquesta tensió contradictòria és manté en la narració per art i gràcia de les imatges que identifiquen la protagonista com «un objecte de cera tèbia envernissat» que té «un recobriment, impermeable com els bucs»

La narradora està coberta de permagel —la capa de la terra que està sota el punt de congelació de l’aigua— i només la lectura, l’art i l’amor són capaços de sembrar el dubte que pot trencar la cuirassa que l’aïlla i que l’ofega fins a somiar en el suïcidi.

Altra cosa és l’estructura del relat. 

Les escenes estan disposades de manera que semblen disseminades, però el seu aparent desordre està reflexivament calculat. En el centre de la novel·la hi trobem el moment revelador del despertar sexual, mentre els abans i els després s’alternen dilatant l’espera del moment anunciat del suïcidi, el conegut recurs de la mort anunciada que atrapa. Però, això no és el que m’interessa del relat, tinc la impressió que aquest desgavell controlat juga massa amb la mena de lectora que porto dins.

Allò que em fa continuar de grat la lectura és  la paraula poètica, coses como: els olor de «ferreteria» o de «pàrquing». També conceptes com: «follar amb una dona és fer action painting» o imatges iròniques com la dels dits alçats de l’àngel de l’Anunciació vistos com: «els dos dits d’encolomar els òvuls cony endins.»

L'estil, ben cosit a la història, em fa fondre el permagel i no revelaré si «el tel finíssim de lluentor» de la protagonista l’acaba ofegant o es trenca i es fon.  

J. Pollock, Action painting and jazz