dijous, 21 de març de 2019

Eva Baltasar (2018) Permagel. Barcelona: Club editor


Permagel roman al substrat de la memòria, perviurà.


El seu llenguatge s’imposa, perquè des del principi crea un clima d’aïllament, fortalesa i vulnerabilitat:

«La capa de soroll pesa com sutge i es manté latent allà baix, com un ull de petroli finíssim i cruixent, una mena de regal negre o brillant.»

Aquesta tensió contradictòria és manté en la narració per art i gràcia de les imatges que identifiquen la protagonista com «un objecte de cera tèbia envernissat» que té «un recobriment, impermeable com els bucs»

La narradora està coberta de permagel —la capa de la terra que està sota el punt de congelació de l’aigua— i només la lectura, l’art i l’amor són capaços de sembrar el dubte que pot trencar la cuirassa que l’aïlla i que l’ofega fins a somiar en el suïcidi.

Altra cosa és l’estructura del relat. 

Les escenes estan disposades de manera que semblen disseminades, però el seu aparent desordre està reflexivament calculat. En el centre de la novel·la hi trobem el moment revelador del despertar sexual, mentre els abans i els després s’alternen dilatant l’espera del moment anunciat del suïcidi, el conegut recurs de la mort anunciada que atrapa. Però, això no és el que m’interessa del relat, tinc la impressió que aquest desgavell controlat juga massa amb la mena de lectora que porto dins.

Allò que em fa continuar de grat la lectura és  la paraula poètica, coses como: els olor de «ferreteria» o de «pàrquing». També conceptes com: «follar amb una dona és fer action painting» o imatges iròniques com la dels dits alçats de l’àngel de l’Anunciació vistos com: «els dos dits d’encolomar els òvuls cony endins.»

L'estil, ben cosit a la història, em fa fondre el permagel i no revelaré si «el tel finíssim de lluentor» de la protagonista l’acaba ofegant o es trenca i es fon.  

J. Pollock, Action painting and jazz






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada