Des que vam llegir com Isabel
Corbella es treia l’uniforme escolar i agafava un calidoscopi, estem enganxats
a les paraules de Ramon Solsona. Fa 30 anys que Figures de Calidoscopi, la seva primera novel·la, ens va captivar i l’emoció d’entrar a cada
món nou que ens proposa l’autor persisteix. Aquesta vegada en lloc de
calidoscopi, tenim els pianos, disset. Un repte.
Certs objectes obtenen, per
gràcia de l’escriptura de Solsona, un pòsit especial que els fa símbols, aquí,
són els pianos que esperen algú que els desperti la “sonoritat morta”; quan sembla
que estiguin a punt de ser desbudellats i dissecats a la botiga-taller que ha
quedat abandonada per la mort del Péter, “el ressuscitador de pianos”. Caldrà
la tossudesa de la viuda, Remei, i certs ajuts com els de l’afinador, bon
metge de pianos, per tornar-los a la vida i, en el camí, la Mei evolucionarà cap a un canvi vital que es pot donar en qualsevol estadi
de la vida.
Però hi ha més densitat
narrativa per a qui té “el vell instint fabulador”, del qual parlava Joan Ferraté
arran de Figures de Calidoscopi. No
hi ha només una història de maduració personal, sinó un panorama global de la
cruïlla política i social on ens trobem. Des del principi, veiem aquesta
vesant en els versos d’un poeta romanès, intercalats en la narració, que ens
parlen d’un piano censurat que ha caigut en mans bàrbares que devaluen l’art i
que “es vanten de la seva incultura.” A poc a poc, aquest piano també comença a parlar i ens explica una història que sentim com a ben nostra.
La novel·la comença com si
fos un conte i va creixen a mesura que avança. Els poemes són l’element que lliga
les dues parts de la història: la venda dels disset pianos i el viatge a
Romania per lliurar les cendres de Péter a la mare i a la germana. Les dues
parts es complementen i són escales vitals per a la protagonista. Si la venda
dels pianos és un repte per a la Mei, la construcció de la narració ho és per a
l’escriptor que ja ens té acostumats a jugades mestres que no repeteixen
esquemes i que busquen noves maneres de mostrar la complexitat de la realitat.
Deia
que, sempre, és emocionant entrar en el món de ficció que ens proposa l’autor
i, en aquesta novel·la, la càlida benvinguda ens la dóna un cor de vells que
fan tertúlia en un local davant de la botiga dels pianos. Sense signes
de diàleg, en una mena d’estil indirecte molt lliure que serà tret d’estil de tota
la novel·la, escoltem la veu d’aquells homes que:
“eren la primera fila d’una obra de teatre que
tenia com a únic argument la vida quotidiana que desfilava davant dels seus
ulls.” P. 9.
L’observació
com a base del relat, com ja apareixia d’una forma més directe a Figures
de calidoscopi quan el narrador ens deia: “Observeu, observeu la gent...”
en el restaurant de LA SANFELIUENSE.
El cor barceloní de la
tapisseria de l’altre costat del carrer de la botiga de pianos tindrà el seu
equivalent, a la segona part, amb el del homes de Bucarest que juguen a escacs
davant de la casa de la família del Péter, la qual ens portarà unes quantes
sorpreses que s’aniran desvelant amb mesura i oportunitat.
No serà l’única
correspondència entre Barcelona i Bucarest que trobarem: la Mei no deixa de
caminar, ni de beure cervesa, ni d’escoltar música. Els seus passos, els gots
delicats i la música l’ajuden a tirar
endavant. No és gratuït que una escena fonamental en el tomb que donarà la vida
de la protagonista es produeixi al lounge
bar d’un hotel escoltant Five hundred
miles, després de cinc pàgines de preguntes sense resposta i de substituir
la cervesa pel whisky.
 |
https://www.youtube.com/watch?v=ADN1lLEp3H0 Five hundred miles
|
“Saps
què, pianista, ara que estic sola a moltes milles from my home, m’has portat la Mary Travers perquè comparteixi amb
mi l’últim glop de whisky sour…” P.
334.
Sempre el piano que, com diuen els
versos de Dumitru Costadinescu:
“Pot ser més llenguallarg
que una màquina d’escriure.”
Però aquestes pàgines no es
queden enrere, seguint amb la veu del poeta romanès.
“De tot això, en faig
informes confidencials.
L’últim parla de tu,
que em llegeixes amb segones
entre línies. Tu, lector,
M’obligues a delatar-te.”
Al final, un altre objecte
simbòlic, el fulard groc que porta la protagonista, serveix per relacionar la no superació de la
dictadura de Ceauçescu a Romania amb la corresponent situació aquí i ara. No
som davant una novel·la de tesi, som davant de la literatura que no pot viure
d’esquena a la realitat social i que en deixa constància. La dedicatòria és explícita.
No puc acabar sense esmentar
les constel·lacions de personatges secundaris amb històries que deixen fils
oberts i ganes de saber-ne més. Les caracteritzacions són magistrals començant
per les descripcions i acabant pel llenguatge propi de cadascú. Em quedo amb la
Pennsylvania i amb l’afinador, però n’hi ha per triar i remenar.
Al cap i a la fi, tot plegat,
és ni més ni menys —i és molt— que un fragment del teatre de la vida que
mostra la honestedat de fer el que cal: vendre bé uns pianos, conrear
l’amistat, treballar per un món més just i denunciar la tirania i l’opressió
vinguin d’on vinguin. Un tros de vida amb sentit que deixa històries intuïdes,
ganes de saber més dels personatges i, sobretot, ganes de continuar llegint més obres de Ramon Solsona.
 |
| "Montserrat era com el Boss."(P. 392) La força que empeny la Mei . |
“El vell instint fabulador.”
ResponElimina