dimecres, 15 de maig de 2019

Maria Barbal (2019) A l'amic escocès. Barcelona: Columna




“Paraules com formigues en corrua”, escriptura que es manté inalterable dins una carpeta amb fulls de color canyella i que emociona com una encaixada que fa una “calrada” al pit. Cal·ligrafia que potser ens ha modelat el pensament. Aquest és l’eix de la novel·la.
La lletra del Benet va evolucionant a mida que avança el relat i, junt amb els dibuixos, donarà compte de la seva vida. La paraula escrita comença fent “boniques caragolines” i passa a encongir-se fins a ser “un prodigi de formes harmonioses”. Aquest és el fil que lliga la història de la fonda i interrumpuda amistat amb l’amic escocès. Aquest subtil nexe uneix tots els elements d’una vida intensa que ens fa retornar a les terres altes de l’autora i a l’oposició camp/ciutat que apareix en altres de les seves obres.
També unifiquen el relat els símbols i analogies que evolucionen des del coneixement emotiu de la natura, en destaco metàfores verbals com la de la dona que “s’esconilla cap a dins"; analogies com la de la vaca que semblava entendre el dolor de l’Elvira i símbols con el de l’arbre que conclou el relat.
            Per altra banda, en els paisatges interiors trobem la recurrent al·lusió als dibuixos de les rajoles, en aquest cas la forma del terra de l’hospital per on ha de caminar el debilitat Bernat: “l’estesa d’hexàgons l’amenaça encara.”
            Allò que més m’ha sorprès és que els diàlegs gairebé tots es concentren en la part dedicada a l’Elvira cosa que els fa més rellevants. Les veus dels tres de poble que garlen i garlen s’omplen de pressupòsits i ens mostren millor que totes les explicacions la raó del dolor que la noia suportarà tota la vida. 
            La subtilitat també apareix en l’ordre i el nom que reben les diferents parts, en concret els capítols que van encapçalats per un nom de color que dóna el to al text que segueix. Així el capítol Vermell  ens porta a un món: “...desconegut i estrany, aspre. Incomprensible.” Tot són fulles de l’arbre de la vida.


            Aquest material, que pot semblar espigolat. és el contingut dels fulls groguencs de la carpeta del Benet —ens ho recorden les contraportades amb la lletra manuscrita i menuda—. Són fragments d’escriptura que aixequen un món que si no es captura amb paraules es perdrà, un món que cal dedicar als fills i als nets.
            Gràcies, Maria, per recrear la vida amb respecte i bellesa. Aquest llibre m’ha fet companyia de la bona...


i, també com tots els teus, “ralet al pensament”.  





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada