dijous, 23 de maig de 2019

Fúlvia Nicolàs (2018) Tres hiverns a Londres. Barcelona: Rosa dels vents



Un llibre rodó.
Una carta de les d’abans. Me la imagino amb el paper fi i el sobre vorejat de les coloraines tal com que evoca la portada d'aquesta edició. Una carta que arriba a una casa amb olor de coliflor i ous durs dels sopars de la infantesa. Una carta que ha viatjat en avió, una carta que fa il·lusió i vertigen, perquè pot canviar tota una vida. Una carta que no s’obrirà el moment que toca i que mantindrà el seu secret tota la novel·la. Només en sabrem el contingut al moment de finalitzar-la i de tancar el cercle de la vida.
Altres elements abonen aquesta rotunditat circular de la narració: la sister Parker que dona la benvinguda a la protagonista que no pot saber que “li agafaria la mà mentre moria” (P. 15), l’amiga Cedes que no es pot imaginar que “morirà sent Lady” (P. 20). Mecanismes de rellotgeria que ens esperonen a llegir i que tenen el seu corresponent punt terminal.
Els ambients de la Barcelona de postguerra, amb un fred que immobilitza, i del Londres cosmopolita, amb un fred estimulant, estan ben aconseguits i les relacions i tensions entre les dues capitals agafen un caire simbòlic.
La protagonista fa de pont amb la seva curiositat intel·lectual i vital: literatura, art, natura i ciència es combinen per mostrar la riquesa de la vida interior que no l’abandona al llarg de la vida perquè, encara que potser s’hagi tallat les ales: “en un univers infinit succeeixen al mateix temps totes les vides possibles.” (P. 188)
De tota manera, cal tornar a la carta que en un text amb poques metàfores destaca perquè “irradia una llum suau, verdosa com una aurora boreal.” (P. 171)
Una carta que “batega” perquè és el cor d’una novel·la plena de vida.


"Jo també vull ser hereva de la Florence Nightingale..." (P. 29)



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada