dimecres, 12 de juny de 2019

Mònica Batet Boada (2015), Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres. Barcelona: Meteora (Papers de Fortuna, 40



Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres és l’aventura literària posada en la solfa. La vida secreta que coneix tothom qui té la passió de la lectura i de l’escriptura.

M’explico. En un principi van ser els contes. Encara que la neu colgui el món de la protagonista, ells són la porta d’entrada al país de les meravelles. La nena es fa gran i va conreant el tresor de la imaginació, que les històries llegides abans d’anar a  dormir van sembrar. Alhora es ensinistrada en el domini de la paraula escrita. És a dir, el procés d’aprenentatge perfecte per fer-ne una escriptora; si no fos per les prohibicions: cal saber callar, les paraules tenen conseqüències terribles, escriure ficció és perillós i no n’has d’escriure.

Fins que fa la primera maleta. Com m’agraden les maletes! Potser tan com els contes. A més a més, aquí, els dos elements es converteixen en eix estructural de la ben teixida trama. Bravo!

Tot el relat és simbòlic i hi trobem poques metàfores, principalment quan calen per expressar estats d’ànim:

“una pena enorme em sortia pels ulls i s’estenia primer per l’habitació on érem i després travessava lenta el passadís.” P. 51.

O també per presentar el primer llibre del seu pare que la protagonista llegirà  i que veu “com una bomba que algú havia de desactivar.” P. 107.

De tota manera, m’interessa més la sensació que provoca la lectura:

“Va ser com si el pare des d’algun indret desconegut em llencés un fil que jo havia de seguir.” P. 108.

El fil que tenen els bons llibres i que la protagonista seguirà fins a trobar la troca que pot ajudar-la a sortir del desert-laberint nevat. Caldrà que prepari la segona maleta, perquè —com en el conte final—“ha de continuar caminant”.

El fil que ens lliga a llibres com aquest que ens regala Mònica Batet.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada