Neu,
óssos blancs i alguns homes més valents que els altres
és l’aventura literària posada en la solfa. La vida secreta que coneix tothom
qui té la passió de la lectura i de l’escriptura.
M’explico. En un principi van ser els contes.
Encara que la neu colgui el món de la protagonista, ells són la porta d’entrada
al país de les meravelles. La nena es fa gran i va conreant el tresor de la
imaginació, que les històries llegides abans d’anar a dormir van sembrar. Alhora es ensinistrada en
el domini de la paraula escrita. És a dir, el procés d’aprenentatge perfecte
per fer-ne una escriptora; si no fos per les prohibicions: cal saber callar, les paraules tenen conseqüències terribles, escriure ficció és perillós i no n’has d’escriure.
Fins que fa la primera maleta. Com m’agraden
les maletes! Potser tan com els contes. A més a més, aquí, els dos elements es
converteixen en eix estructural de la ben teixida trama. Bravo!
Tot el relat és simbòlic i hi trobem poques
metàfores, principalment quan calen per expressar estats d’ànim:
“una pena enorme em sortia pels ulls i
s’estenia primer per l’habitació on érem i després travessava lenta el
passadís.” P. 51.
O també per presentar el primer llibre del seu
pare que la protagonista llegirà i que
veu “com una bomba que algú havia de desactivar.” P. 107.
De tota manera, m’interessa més la sensació
que provoca la lectura:
“Va ser com si el pare des d’algun indret
desconegut em llencés un fil que jo havia de seguir.” P. 108.
El fil que tenen els bons llibres i que la
protagonista seguirà fins a trobar la troca que pot ajudar-la a sortir del
desert-laberint nevat. Caldrà que prepari la segona maleta, perquè
—com en el conte final—“ha de continuar caminant”.
El fil que ens lliga a llibres com
aquest que ens regala Mònica Batet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada