Podríem pensar que som davant d’un drama rural explicat per un mestre foraster que arriba a una vall feréstega. Més aviat crec que hi ha la voluntat d'acompanyar a un protagonista peregrí per uns topants que li ensenyen com els essers humans ens podem convertir en escorpins.
El mestre és un nàufrag que arriba a una riba desconeguda i, per situar-se, acut a llibres com els de Bolós, Pla i d’Ors, on constata que coincideixen en assenyalar «la fragilitat de la vida al ras.»
Això va de records i, des de l’inici el Víctor de can Rourell sentència que «...les històries que recordem són forats de cuc que comuniquen universos autònoms que ens desplacen a llocs i temps diferents.» Quan, al final, retrobem el personatge ens sembla que aquesta frase podria definir la novel·la que no es tanca en el microcosmos de la vall, sinó que al anar a les capes profundes on s’amaguen els fòssils connecta amb unes vetes d’aigua que ens comuniquen amb altres rius.
Fixem-nos en aquest fragment dedicat al Jordi, el saurí:
«És el que li passa a la pell del món, i m’atreviria a dir que també a la de les persones, que només és la capa superficial, la que veiem, una dècima de mil·límetre sota la qual hi ha tot el que és realment un cos o la terra, la forma exterior sobre la qual en Jordi començava a caminar arrossegant les dues barres de coure. Ell hi veia llums, allà dins, i temo que és el que intentem fer tots, trobar la llum de dins de les coses, els significats, les històries, l’aigua, veia la part de veritat que hi ha sota la primera capa de matèria.»
El sistema de símbols que, a part del demorat desvelar dels misteris del petit món, estructura la narració és ric: el gos Núvol, els escorpins, el fred i el foc, l’aigua, les feixes brutes i les netes, les roques, les musaranyes, l’aula d’acollida, el rellotge de sol, La Gola del Llop, la droga estigma del capitalisme, els ariets...
Tot plegat està cosit per una constel·lació de personatges al centre dels quals hi ha el Jordi de la Casa del Sol que exerceix de demiürg encara que només sigui un gegant amb el cor de fang.
Acabo la lectura amb una sensació d’afinitat, encara que no hagi posat mai els peus al Sallent. No sé si hi ha una vena de mestre a mestre que em comunica amb el narrador, o si comparteixo la necessitat d’explicar certes històries. El temps ho dirà, però m’ha quedat el pap ple de preguntes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada