Annie Dillard (2021). Viure escrivint. Barcelona: l’altra editorial. Pròleg de Vicenç Pagès Jordà. Traducció d’Alba Dedeu

Avisa el prologuista que Dillard utilitza sovint metàfores «potser perquè no se sent gaire còmoda parlant del que escriu...» o potser, afegeixo jo, perquè les metàfores són les millors eines per acostar-se al fet d’escriure literatura. 

Intueixo que l’analogia sobre la qual es construeix Viure escrivint és la del teixit: la línia de paraules és un fil i alhora un pic, una gúbia o una sonda. Són les eines d’un ofici que t’ha d’entrar al cos i a l’ànima, eines equivalents a les d’altres artistes, fins i tot a les línies que un acròbata aeri dibuixa al cel amb l’avioneta. 

Quan l’autora parla de la poca importància que té el temps esmerçat en la feina m’ha recordat l’àvia que s’esforçava en ensenyar-me a brodar o a fer mitja: «No miris el temps que hi passis, sinó procura que no et faci vergonya ensenyar-ne el resultat.» Des d’aleshores sé que les primeres passades d’aquest teixit són una mena de mostra i s’hauran de fer i desfer fins a trobar el millor camí, el traç més ferm, els punts més acurats:

 «...l’escriptura modela una forma. Es desplega en el no-res. Creix de cèl·lula en cèl·lula, del tronc a la branca, la tija, la fulla; qualsevol paraula ben triada pot suggerir una ruta, pot començar un fil de metàfores o d’esdeveniments a partir del qual es desenvoluparà bona part o el conjunt de l’obra.» (P. 38) 

Sí, hi ha una força que s’assembla a la que fa créixer un arbre o reproduir una espècie que dirigeix l’escriptura. Per això m’han agradat especialment totes les metàfores del món natural: l’eruga, l’estrella de mar, la papallona gran, la soca de l’arbre a la qual cal apuntar per tallar, l’arna que s’acosta a la flama de l’espelma, la lluita amb l’al·ligàtor, l’oreneta, la posta d’un ou, el corrent que se t’emporta, les onades que sembla que es puguin llegir... 

La influència de Toureau deixa petjada tant aquí com als paisatges que apareixen a les finestres i als voltants dels llocs on escriu, com el representat a la il·lustració de la portada. Però la gràcia d’aquesta força que dirigeix a qui escriu, i que a ningú més no importa, s’ha de provocar practicant amb exigència: 

 «... el full que emplenes lentament amb el fil entortolligat de les teves entranyes (...) aquest full t’ensenyarà a escriure.» (P. 88) 

Però no hi ha res comparable a la sensació que apareix en alguns moments: «la sensació de filar mentre s’està encegat per l’amor i l’audàcia.» (P.103) 

Cal una solitud acceptada, cal escarrassar-s’hi, cal jugar-se-la i donar-ho tot per aconseguir el miratge d’uns instants clarividents i la sensació que t’estàs acostant a escriure allò que voldries llegir. 

Al final, allò que val la pena és, i segueixo altre cop Vicens Pagès, que el diàleg amb el text i amb tu mateix hagi estat fecund i, seguint el consell de l’àvia, que no et faci vergonya mostrar-ne el resultat.