TOTES LES ENTRADES

dimarts, 29 de juny del 2021

Priya Basil (2020). Elogio de la hospitalidad. Madrid: Editorial Alfabeto. Traducción de Ana Nuño.


Priya Basil urga en los claroscuros de la hospitalidad y lo hace apoyándose en asociaciones de palabras, es decir, con herramientas literarias. 

De esta forma, se nos hace evidente el paralelismo entre escribir y cocinar, entre leer y comer. Devoramos un libro y, al escribir, invitamos a una especie de convite a los lectores. De hecho la comida, real o figurada es un alimento del cuerpo o del alma que está en la base de la idea de la hospitalidad siempre asociada a los cuidados. 

Por otra parte, llama la atención la antítesis entre hospitalidad y hostilidad, pareja de términos que parten de la misma raíz indoeuropea. Por lo tanto, ya la etimología apareja esta dualidad y nos muestra que el poder se manifiesta con frecuencia derrochando hostilidad y hospitalidad a la vez. 

De hecho, tanto se secuestran reservas alimenticias como se celebran banquetes fastuosos. La última asociación de términos que me parece esclarecedora es la que asocia la hospitalidad con la industria hotelera, cosa que encontramos convertido en narración en La mar rodona, la novela de Sebastià Perelló que se construye, en parte, con esta analogía. Pero esta industria de la hospitalidad no nos interesa, como tampoco el anfitrión o host de una internet que nos vampiriza. 

La base de la hospitalidad es ponerse en el lugar del otro y, aunque en palabras de Derrida «la hospitalidad incondicional es imposible» y solo debería producirse en situaciones de dependencia, es posible no convertirla ni en asimilación, ni en acumulación. Sólo negociando a cada paso se pueden llegar a construir relaciones basadas en reglas de reciprocidad cada vez más equitativas. 

Y, aunque la hospitalidad bien entendida, como la caridad, empieza en casa o en el entorno más próximo debe ser expandida hasta abarcar un mayor radio de acción mediante el altruismo. 

Sí, sólo son palabras, pero palabras que buscan el respaldo de la acción porque sin invitado no hay anfitrión y sin hospitalidad todos nos convertimos en extraños.



dilluns, 21 de juny del 2021

María Belmonte (2021). En tierra de Dioniso. Vagabundeos por el norte de Grècia. Barcelona: Acantilado


Leer En tierra de Dioniso ha sido volver a la Grecia que más me ha marcado y que para mí es la tierra de Orfeo. 

Siento también la inquietud de buscar geopoèticas personales y disfruto con los detalles que Annie Dillard, citada en la página 110, nos insta a no pasar por alto y que Maria Belmonte nos regala: los insectos y larvas bajo una piedra, las flores del azafrán o el trabajo de orfebre que recrea motivos vegetales. 


«Los orfebres que trabajaban en Macedonia alcanzaron la perfección en aquellas obras de oro batido y labrado que representaban con una increíble precisión todas las características de una humilde bellota, de las hojas del roble, del olivo y de la hiedra o de las flores de mirto con sus minúsculos estambres y pistilos.» (P. 116)

Lo apolíneo y lo dionisiaco se entrecruza: clasicismo y helenismo, politeísmo y monoteísmo, viajes que amplían horizontes físicos, como el de Alejandro Magno y periplos interiores, como el de los anacoretas. Pero hay unos momentos en que la narración se remansa y las epifanías sintetizan esta dualidad perenne. 

Porque los detalles y las historias que los religan son el trampolín para que el viaje exterior y el interior se fundan. Veamos como al contemplar el monte Athos desde el barco de regreso: 

«Escuché todo lo que ese memorioso paisaje de rocas, bosques, calas recoletas y caminos antiguos me contaba. Cerré los ojos y, por un instante, sentí que había estado allí y que el paisaje me saludaba. Porque las personas olvidamos, pero los paisajes tienen memoria». P. 170. 

Acudo a mi diario de nuestro viaje a la Macedonia griega y regreso a la tarde del 28 de julio de 1996, a bordo del Safo siguiendo la ruta de Mitilene a El Pireo, la tarde que escuché por última vez las palabras de Jesús Lenz, la tarde que charlamos con nuestros compañeros de viaje: Ricardo, Carmen, Sara y Curra en una cubierta salpicada por el mar… 

 «el capvespre en que vam pasar sota Sunion. Aquest va ser el moment en que va acabar el viatge on hem estat jugant a fer arqueología material i intel.lectual en una butllofa de temps. L’estona en que: 

La mar mirallejava només per a un llagut. 
Jo veía l’or del dia que sobre la mar s’escola.” 

La lectura de En tierra de Dioniso ha sido un ejercicio de nostalgia positiva, como todo regreso fructífero.

dimarts, 15 de juny del 2021

Àngel Fabregat i Morera (2020). L’estany buit. Palma: Edicions Documenta Balear. Pròleg de Josep Masanés. XXXII Premi Guillem Colom Ferrà de poesia Vall de Soller 2019


«L’estany buit és un poemari ple d’idees i bellesa» diu el prologuista Josep Masanés. Però, alhora, conté càrregues de profunditat que remouen el fons de qualsevol estany. 

El vent que pot arribar a ser escombriaire parla del temps i dels records com a «Estança buida» 

Alegres tertúlies empaperen les parets 
i un mirall regalima mirades d’antany. 
El vent ha dut la pols dels capvespres (...) 

Recordar obrir una porta

Les accions quotidianes prenen una altre dimensió i llançar les escombraries es converteix en un acte nostàlgic en un retorn a allò viscut. 
 
Cap al tard, a l’abocador de la nit 
hi llanço ben lligada 
la bossa amb la deixalla del dia viscut. 
El gat rondinaire del record l’enceta... 

Ara bé, sota la paraula clara i el ritme cadenciós hi ha una angoixa reivindicativa que trobo accentuada en les dues últimes composicions compostes de diverses estàncies i que ja en els títols ens parlen dels dos símbols que es constitueixen en leitmotivs del recull: El vent i el buit. 

A «La veritat a contravent», com en altres composicions, apareix tant l’instint de lluita com el valor de la paraula poètica: 

Llavors, tots d’arrel es conjuren per no ser doblegats. 
Entre vents, sabran fer-se comprendre. 

Vull contenir tots els teus gestos 
en una sola metàfora per estimar-la. 

 I a «L’instant nu» el despullament i la buidor s’omplen: 

Nu arriba sempre l’instant, 
perquè el vesteixis de la millor manera... 

Àngel Fabregat ha omplert l’estany buit de bona poesia.

divendres, 4 de juny del 2021

ESCUT guanya el 21è PREMI DE NARRATIVA CURTA PER INTERNET TINET. PREMIS LITERARIS CIUTAT DE TARRAGONA 2020-21



Reunit el jurat del premi de narrativa curta per Internet Tinet, integrat per:

TERESA COLOM 

ALBA DALMAU 

LURDES MALGRAT 

XAVIER MAS CRAVIOTTO 

ALBERT VENTURA

i AMADEU ROIG
com a secretari

el jurat ha acordat concedir el premi a l’obra presentada amb el títol:

Escut

pels motius següents:

Un relat emocionant, lingüísticament impecable, molt ben estructurat i amb un final que interpel·la emocionalment el lector. Una història que connecta mons culturals diferents en la figura del personatge femení que arriba a esdevenir símbol de totes les dones del mon. El joc amb els colors, amb la llum i amb la mesura dels minuts són els recursos per fer memòria personal d’una vivència col·lectiva fosca i impactant.

Oberta la plica, correspon a:


Montserrat Morera Escarré, de Vilassar de Dalt, el Maresme


A més, el jurat acorda fer una menció especial a l’obra presentada amb el títol:

La set

pels motius següents:

Un relat molt ben escrit, amb una veu narrativa autèntica i impactant, que amb molt poc espai trava un relat literàriament excel·lent amb un tema delicadíssim d’actualitat sense caure en clixés, finalitzat de manera magistral.

Oberta la plica, correspon a:


Laura González Ortensi, de Barcelona

A més a més, el jurat acorda seleccionar els altres 13 contes següents perquè siguin publicats junt amb el guanyador, que fem constar, un cop obertes les pliques, junt amb els noms dels autors:

Calerons, d’Ester Cánovas Parés (Tona, Osona)

El parc de roures, de Xavier Vidal Alemany (Sabadell, Vallès Occidental) 

Els sis dits de l’enyor, de Ferran Garcia Moreno (Vic, Osona)

Els trets, de Frederic Roig Boada (Sabadell, Vallès Occidental)

En trànsit, de Manuel Pérez Alegre (València)

Enderrocs, de Carles Xiberta Codina (Cervelló, Baix Llobregat)

Les fulles mortes, de Miquel Pasqual Garcias (Bunyola, illa de Mallorca) L’escapada d’en 

Simbad, de Ramon Ferrerons Ruiz (Barcelona) 

L’uniforme, de Núria Comajoan Serra (Sant Celoni, Vallès Oriental) 

Maig, juny, juliol, de Tati Cervià Vidal (Bescanó, Gironès)

Revinclada, de Xavier Ballester Fábregues (Barcelona) 

Shenandoah, de Mireia Toda Cosi (la Riera de Gaià, Tarragonès) 

Tots volem la pau, de Rosa M. Gurrera Martínez (Barcelona)


Altres valoracions del jurat:

Els relats d’aquesta edició han sobrevolat la mort, el patiment, el dolor, la confusió... d’una manera interessant i des de punts de vista molt diferents, mostrant en dos espais literaris, el de la vida i el de la mort, les reflexions i les profunditats de l’ànima humana. Els relats seleccionats ho han fet amb originalitat i encert, amb estructures narratives molt treballades que reflecteixen, sense cap dubte, els temps que estem vivint.

Tarragona, 8 de maig de 2021 

Lliurament de Premis el 29 de maig de 2021