divendres, 30 de juliol de 2021

Benjamin Black (2021). Quirke a Sant Sebastià. Alzira: Bromera (L’Eclèctica). Traducció d’Eduard Castanyo


Hi trobo molt del Banville de El mar en aquest Benjamin Black, potser perquè Donostia li va com anell al dit per començar i acabar amb l’alé de La Concha: 

Quan en Quirke es despertava de nit, amb la finestra oberta al costat del llit, era com si hi hagués un animal gros i amistós dormint que respirava amb suavitat al defora, en la foscor. (Pàg. 15) 

De bon principi apareixen les constants d’allò que més m’interessa de la novel·la: la descripció dels estats anímics dels personatges i la recreació d’ambients que, plegats, m’empenyen la lectura més que una trama bastida sobre l’atzar, amb el que juga fins a la paradoxa. 

—Bé les coincidències no existeixen —va admetre el Paul—. És com creure en les fades. Aquestes coses a l’atzar succeeixen contínuament, però no ens n’adonem. (Pàg. 119) 

Els personatges fascinen i em fixo en com la desapareguda April es compara amb l’Hermione de Conte d’hivern de Shakespeare. A partir d’aquí, em sembla trobar alguna cosa de teatral tan el l'argument com en la disposició d’escenes com aquesta en la qual es fa explícit: 

Segueren en una taula al menjador (com actors en una comèdia). Fins i tot la llum de la finestra tenia una resplendor irreal, com si la font no fos el sol, sinó una bateria de làmpades d’arc curosament disposades en una tramoia. (Pàg. 242) 

Agraeixo els tocs de metaliteratura i d’art que esquitxen el text, com l’evocació final del mar que no fa presagiar res de bo i que, per a mi, és el deixant d’aquesta novel·la: 

El record d’aquell moment, que no es perdria mai, ja s’apartava d’ell amb la cortina panxuda i el sol a la finestra i, enllà, el mar blau indi que s’estenia fins a un horitzó borrós. (Pàg. 285) 

 Gran!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada