INVENTARI 2025 (2) DISTOPIES I ALTRES FOSCORS

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/03/mariana-enriquez-2019-nuestra-parte-de.html

Me he sentido parte de la selva, de la casa del terror, de los rituales satànicos, de la lucha por conservar el poder, de la llamada de la sangre, de los síntomas de una enfermedad sin nombre, de las tumbas con cadáveres sin identificar, de los desaparecidos bajo regímenes dictatoriales y de los pozos abiertos de cadàveres en los que nos sumerge Olga Salgado.

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/09/ursula-k-le-guin-2024-la-ciutat-de-les.html

Vivim a la ciutat de les il·lusions, però no ho volem saber.

Cal que un Missatger ens redimeixi? 

Volem de veritat fugir de responsabilitats i ser manats? 

O ens decidim a tenir les regnes de la propia vida?

Hem de conviure amb dos jos com el protagonista  Redemptor? 

Serà possible escapar-nos del parany de les comoditats i de l'evasió?  

Com destriar la veritat de la mentida? 

En qui podem confiar? 

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/04/benjamin-black-2023-les-germanes-jacobs.html

L’altre punt fort de la novel·la és la forma en la qual es trenen les diverses morts, els avenços en la investigació que sembla estancada, els fets històrics de l’holocaust junt amb la creació de l’estat d’Israel i les etapes del dol del protagonista. L’interès no decau ni un instant i les ganes de continuar llegint fan que vulguem avançar amb rapidesa, però la brillantor de l’estil fa que alentim el ritme per gaudir de perles com aquesta: 

«Va sonar el telèfon del seu despatx. (...) Va pensar que era com els plors d’una criatura enfurismada que reclama el seu biberó.» 

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/10/priscila-morris-2025-papallones-negres.html

Hi ha tants Sarajevos que ens acostumem a contemplar els desastres de la guerra com si fossin de ficció.

Papallones negres té la virtut de trencar aquest mecanisme de defensa i de fer-nos viure dins l’horror. Estem assetjats en una ciutat que es devorada una guerra entre germans. 

Papallones negres fa poesia de la lluita per no renunciar a la humanitat i ens planteja la cruel paradoxa: la guerra divideix i ajunta: treu el pitjor i el millor de nosaltres. Papallones negres commou i consola perquè sense ser edificant deixa encesa una llum en mig de la foscor. La família, l’amistat, l’amor i l’art fan d’espelmes en mig de la boira que tan sovint contempla Priscila, la protagonista. 

Benjamin Black (2023) Les germanes Jacobs. Traducció d’Eduard Castanyo Montserrat. Alzira: Bromera (L’Eclèctica)

https://bromera.com/educacio/l-eclectica/9179-les-germanes-jacobs-9788413585581.html

Magnífica entrada que fa de marc a una bona novel·la. Com sempre, Black-Banville, ens parla d’art i comença dibuixant-nos un paisatge de les Dolomites que sembla una l’aquarel·la: un escenari grandiós que queda aviat relativitzat pel pensament del primer personatge que coneixem, el germà Damià que espera un fugitiu alemany:

«Era estrany (...) que un lloc que havia presenciat tanta història, que havia vist tants exèrcits que corrien com un torrent pel seu paisatge rocallós, s’assemblés tant a la imatge de sí mateix en una capsa de bombons.» 

Comencem a sospitar que el lloc idíl·lic amaga secrets negres i no quedarem decebuts. La connexió entre el frare Damià d’origen irlandès i el lloc tampoc és una casualitat. No he sabut trobar referència real del suposat monestir de Sankt-Fiakre a les Dolomites, però no té cap importància si existeix o no. Allò que interessa és que aquest sant és d’origen irlandès i patró dels jardiners. La relació amb els protagonistes que tenen el seu centre d’operacions a Dublín i uns personatges que suposadament abasteixen a Israel de productes agrícoles, tampoc crec que sigui fruit de l’atzar. 

La trama ens portarà a molts altres escenaris i a diferents ambients molt sovint evocats per obra i gràcia de la llum, crec que es podria fer una classe de les diverses maneres de fer-la present i és, per a mi, un dels punts forts del text. Només un exemple: 

 «Un raig de llum inclinat es retirava a la finestra mentre la posta de setembre avançava. La Phoebe va encendre un llum de peu al costat de la llar de foc. (...) A la profunditat de cadascuna de les seves copes de vi hi havia suspesa una espurna minúscula de color vermell, irradiant punxes de llum en totes direccions.» 

La Phoebe, la filla del doctor Quirke, queda amarada d’aquesta intimitat càlida que fa tant de bé al protagonista que està passant el dol de la mort de la dona que vam llegir a Quirke a Sant Sebastià. 

L’altre punt fort de la novel·la és la forma en la qual es trenen les diverses morts, els avenços en la investigació que sembla estancada, els fets històrics de l’holocaust junt amb la creació de l’estat d’Israel i les etapes del dol del protagonista. L’interès no decau ni un instant i les ganes de continuar llegint fan que vulguem avançar amb rapidesa, però la brillantor de l’estil fa que alentim el ritme per gaudir de perles com aquesta: 

«Va sonar el telèfon del seu despatx. (...) Va pensar que era com els plors d’una criatura enfurismada que reclama el seu biberó.» 

Una lectura per gaudir-la junt amb una copa de Jameson, com el que té a mà el detectiu Strafford per a casos d'emergència. 

Benjamin Black (2021). Quirke a Sant Sebastià. Alzira: Bromera (L’Eclèctica). Traducció d’Eduard Castanyo

Hi trobo molt del Banville de El mar en aquest Benjamin Black, potser perquè Donostia li va com anell al dit per començar i acabar amb l’alé de La Concha: 

Quan en Quirke es despertava de nit, amb la finestra oberta al costat del llit, era com si hi hagués un animal gros i amistós dormint que respirava amb suavitat al defora, en la foscor. (Pàg. 15) 

De bon principi apareixen les constants d’allò que més m’interessa de la novel·la: la descripció dels estats anímics dels personatges i la recreació d’ambients que, plegats, m’empenyen la lectura més que una trama bastida sobre l’atzar, amb el que juga fins a la paradoxa. 

—Bé les coincidències no existeixen —va admetre el Paul—. És com creure en les fades. Aquestes coses a l’atzar succeeixen contínuament, però no ens n’adonem. (Pàg. 119) 

Els personatges fascinen i em fixo en com la desapareguda April es compara amb l’Hermione de Conte d’hivern de Shakespeare. A partir d’aquí, em sembla trobar alguna cosa de teatral tan el l'argument com en la disposició d’escenes com aquesta en la qual es fa explícit: 

Segueren en una taula al menjador (com actors en una comèdia). Fins i tot la llum de la finestra tenia una resplendor irreal, com si la font no fos el sol, sinó una bateria de làmpades d’arc curosament disposades en una tramoia. (Pàg. 242) 

Agraeixo els tocs de metaliteratura i d’art que esquitxen el text, com l’evocació final del mar que no fa presagiar res de bo i que, per a mi, és el deixant d’aquesta novel·la: 

El record d’aquell moment, que no es perdria mai, ja s’apartava d’ell amb la cortina panxuda i el sol a la finestra i, enllà, el mar blau indi que s’estenia fins a un horitzó borrós. (Pàg. 285) 

 Gran!