dissabte, 25 de setembre de 2021

Albert Pijuan (2020). Tsunami. Barcelona: Angle editorial. Edició digital


«La calma consternada podía casar amb els primers compassos de La consagració de la primavera Posició 3050.

Escolto el primer moviment de la simfonia d’Stravinsky i em quedo amb el regust d’aquesta «calma consternada». La millor metàfora del text. Més que un recurs: simfonia oculta, harmonia i dissonància, batec arítmic de la novel·la. 

 M’explico. 

En un principi m’ha semblat llegir la paròdia d'un conte de terror. Tres cosins comencen a conèixer el món que es volen menjar. Es mastega la tragèdia, potser una mica massa pel meu gust —no es pot negar que enganxa pel nas qui llegeix—. Alhora sovintegen imatges precioses, algun element màgic com l’elefant i fragments de crítica social. Bona combinació. 

 «...seu pla com una bassa gelada, lleuger com una bombolla, transparent com un esperit.» (Posició 293) 

A mida que avanço em ve el cap el text brodat de La mar rodona i em pregunto si estic davant d’un subgènere de literatura d’hotels. Alhora, no em distreu el canvi de tercera a primera persona que practica la veu narrativa i m’atrau el personatge de la Nu amb la maleta plena de llibres amics i el projecte de pel·lícula amb la càrrega irònica corresponent. 

 «la pel·lícula va d’una família que dirigeix una cadena d’hotels, que és un sector que sintetitza a la perfecció la dinàmica fagocitadora de la classe dominant, la qual, sota la política de terra cremada, extreu el bé d’un lloc per emportar-se’l a casa i que té l’habilitat, mentre dura l’espoli, de crear a ulls de les seves víctimes un miratge de benestar, la clau de la seva supervivència…potser per fer el guió abans hauré d’escriure-ho en forma de novel·la de prestigi…» (Posició 1346-1353) 

Els elements màgics augmenten i en contraposició a la destructivitat del primer tsunami que s’ho ha empassat tot, ara, trobem una bona epifania. 

A la tercera part, la cosa s’escalfa i es complica: han de convergir tots els fils de la trama i, amb una certa dificultat, ho fan. 

Per cert, també em quedo amb la imatge de l’elefant retrobat que vull entendre com aquell que ningú vol veure, però que quan apareix trenca alguna cosa més que la vaixella. 

 «Però de la mateixa manera que en la simfonia de Stravinsky, l’agitació va irrompre en la postal devastada.» (Posició 3055) 

Justícia poètica.

diumenge, 19 de setembre de 2021

Manuel Baixauli (2020). Ignot. Barcelona: Periscopi


Torno a Manuel Baixauli.

Com sempre, hi ha molta teca en Ignot i no parlaré de la trama entortolligada ni de l’alternança del punt de vista que proposa angles insospitats. Només em fixaré en les eines conceptuals —analogies, símbols o metàfores— gràcies a les quals podem entrellucar els secrets de la creació artística sigui plàstica o literària. 

Començo pels noms propis que converteixen els personatges, encara que siguin realistes, en possibles elements d’una al·legoria. Crisòstrom o boca d’or, Mateu: do de Déu, Artur d’evocació cavalleresca o Edmund com el comte de Montecristo... 

Segueixo per una fèrtil analogia segons la qual escriure involucra el cos i és com una gimnàstica saludable. Així també, el talent vol digestió lenta. Qualsevol art creatiu és un fet orgànic. 

Per altra banda, una ànima sense foc no pot escriure i l’art que busca el caliu va a les profunditats. La mina de El Molar, el guiatge del Perxe i les cases de l’Edmund es converteixen en símbols que, alhora que estructuren el relat, ens apropen a un dibuix de la possible sortida del laberint. Si és que n’hi ha, perquè els personatges d’aquesta ficció somien un món que sigui «un llibre immens i viu.» 

Uns éssers amants de la pintura, la música, el cinema i la literatura que es confabulen per trobar els genis desconeguts, els tresors ignots que es preferible no pregonar per preservar l’encant «com de cala recòndita i paradisíaca». La paradoxa entre ocultar i publicar es fa evident i, tot i així, m’identifico amb aquests friquis perquè m’agrada divagar tot caminant per llocs com els arrossars i anar més enllà. 

 «Finestra sempre.»