Sarah Moss(2020). Mur fantasma. Barcelona: Angle Editorial. Traducció de Marc Rubió

La prosa de Sara Moss té la bellesa inquietant dels paisatges que dibuixa o millor dit del llocs on ens transporta. 

La situació és insòlita: És estiu i un grup d’estudiants amb el seu professor intenten recrear la manera de viure dels antics de fa 20 segles pels camps de la Gran Bretanya profunda junt amb la dona i la filla d’un conductor d’autobusos expert en les formes de vida de l’antigor. 

La tragèdia sura en el relat des de l’inici: una noia es aconduïda al punt on ha de ser sacrificada. Qui és la noia? Quan passa l’acció? Fa dos mil anys o ara mateix? És la Silvie, la filla del conductor d’autobusos? 

Els personatges i nosaltres mateix estem tota la estona en una frontera intangible: el mur d’Adrià o el mur fantasma. Alhora ens sentim atrets per la sensibilitat de la Silvie que amaga sota aquesta abreviatura el seu nom verdader: Sulevia, la divinitat celta de les fonts i dels estanys, una dona d’aigua que sent la natura com casa seva i que recrea les accions dels avantpassats convertida en el seu fantasma vivent. Ella també porta les mans lligades des de fa molts anys, ella també està a punt de ser sacrificada i llençada a la torbera. Per això patim, perquè encara avui hi ha moltes de Silvies o Sulevies. 

No avanço si la xicota arriba al sacrifici però si un tast del llenguatge de Sara Moss que en transporta a aquest món mig salvatge, mig civilitzat en el qual ens reconeixem. Veiem-ne alguns exemples de l’escriptura:

 «Dere Street, la via romana que arribava al mur d’Adrià i que es perfilava sobre el turó següent com si estigués feta d’un material diferent que la resta del paisatge, som si algú l’hagués traçat amb un regle damunt d’una fotografia.» P. 26. 

 «Caminàvem sobre els marges difuminats d’Anglaterra.» P. 55. 

 «El meu cervell un ocell que retopa a la finestra.» P. 72. 

 Volarà lliure? 

https://roamingspices.com/hadrians-wall-path/

Henry David Thoreau, Caminar. Barcelona: Àngle Editorial. Traducció i introducció de Marina Espasa Sans

Fa un temps que trobo ressons de les idees de Thoreau, però no és per això que hi torno. Tornem a caminar plegats aquesta vegada de la mà de Marina Espasa, perquè llegir també és passejar i, encara que ho facis per un lloc conegut, sempre descobreixes paisatges diferents.

Rellegeixo perquè m’agrada caminar i fer que els personatges passegin: he experimentat que l’automatisme de les passes i l’aire lliure faciliten una mena d’estat meditatiu extraordinàriament fecund a on «The mind is its own place.» Encara que no vagi tan lluny com l’autor que arriba a dir que «cada caminada és una mena de creuada», si que crec que hi ha un motor intern que m’empeny a trescar. 

 ...sé que existeix alguna cosa semblant a l’instint migratori dels ocells i dels quadrúpedes (...), sé que alguna cosa que s’assembla al furor que afecta el bestiar a la primavera, i que s’atribueix a un cuc que tenen a la cua, doncs una cosa així afecta les nacions i els individus... (Posició 505) 

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2021/04/fulvia-nicolas-2021-zugunruhe-anhel-de.html
 

                   https://tempsdemetafora.blogspot.com/2021/06/maria-belmonte-2021-en-tierra-de.html

Em sorprèn el to profètic que no recordava com l’advertiment: 

Arribarà el dia en que la terra estarà compartimentada en el que hom anomena finques de cap de setmana, on només uns quants sentiran un plaer minso i exclusiu quan les tanques s’hagin multiplicat, i hi hagi trampes per als homes i altres enginys inventats per confinar-los a les carreteres públiques. (Posició 470) 

I rememoro la pregària que he pronunciat unes quantes vegades: 

Crec en el bosc, i en les prades, i en la nit durant la qual creix el blat de moro. (Posició 585) 

Per últim, coincideixo en l’afirmació que com un fermall clou aquesta nota i que tan s'escau a Caminar.

Un llibre bo de veritat és una cosa tan natural i tan inesperadament i incomprensiblement justa i perfecta com una flor salvatge descoberta a les planures de l’Oest o a les jungles de l’Est. (Posició 663)

Marc Quintana (2021). Els culpables. Barcelona: Angle Editorial (Narratives). XXXI Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler

El títol que substitueix a Inquietuds d’un moribund, amb el qual es va presentar al Premi Pin i Soler, posa l’èmfasi en la maldat retratada en aquest drama rural tremendista. Dic això no per posar etiquetes, sinó perquè la seva lectura m’ha fet pensar tant en Caterina Albert com en el Camilo José Cela de Pascual Duarte i en el John Colbin d' Un llarg hivern. Bones companyies.  

La veu del protagonista moribund convoca una col·lecció magnífica de personatges gairebé tots culpables i víctimes que sovint són més que descrits, insultats amb el llenguatge potent del narrador:

«Ramon de Casa Ballador és reservat i covard.» P. 14. 

«Mercè de Casa Ballador, sap greu dir-ho, és una pocavergonya.» P. 15. 

«La mare de Ramon, Pepita, és una vella esbalaïda i ingènua.» P.15. 

Això sí, en aquesta desfilada coral destaquen el protagonista i alguns personatges que tenen els clarobscurs ben perfilats. 

«L’avi Tallafero és home de bon cor i saviesa sedimentària, encara que també colèric i autoritari. No es deixa portar per la hilaritat i és lacònic i taciturn. »P. 118. 

A més de la del protagonista, escoltem altres veus que ens porten diàlegs evocats frescos i sucosos que destaquen per aparèixer sense el guionet llarg que marca el canvi de interlocutor i sense majúscules: 

«... el meu fill tira cap a la muntanya, com les cabres.» P.19.

«...l’avi deu cagar molt, perquè empastifa tots els sants.» P. 19.   

També trobem els diàlegs d’ultratomba amb el pare lletraferit que es permet paraules com escatològic o masclista que, al principi, ens sobten. És aquí on trobem un rerefons filosòfic tenyit d’ironia en to sentenciós. 

« —L’única ànima que perdura són les petjades de les nostres accions compartides.» P. 143. 

Es diria que és un drama rural que es nega a la bellesa de l’entorn tal com el mateix narrador diu, si no fos per petits fragments com el de la nevada que esdevé simbòlica i el que ens fa sentir l’amor pels cavalls: l’eugassada que pastura lliure pels camps, els perxerons amb la mirada calmada i inquietant que capta la fotografia de la coberta del llibre. 

De tota la panòplia de personatge, jo em quedo amb la Martina de Casa Coc, l’única que ha estat víctima, no és culpable i l'autor permet que continuï vivint.

Annie Ernaux (2019). Els anys. Barcelona: Angle editorial. Traducció de Valèria Gaillard

Els anys passen entre fotografies i dinars familiars, mentre que la vida de l’autora es confon entre les de tota una generació. Annie Ernaux és com una germana gran que obre via a aquells que érem massa joves per participar al maig del 68, però que vam ser conscients que aquella era també la nostra revolta. 

Des de l’inici em captiven les enumeracions que, encara que ho semblin, no tenen res de caòtiques: no només donen el to al llibre sinó que serveixen de pòrtic i de fermall, perquè es fan ressò de les veus dels convidats a un àpat que: 

«componien el gran relat dels esdeveniments col·lectius, als quals, a base d’insistir, podríem creure que també havíem assistit.» (Posició 183) 

Les llistes són una constant estilística i es fan servir per exemplificar a partir de realitats concretes els diversos esperits del temps que ens han tocat viure a partir de realitats concretes capaces de provocat l’evocació. 

«Vindrien el transatlàntic France, la Caravelle i el Concorde, l’escola fins als setze anys, les Cases de la Cultura, el Mercat Comú i, un dia o l’altre, la pau a Algèria. Hi havia el nou franc, l’escubidú, els iogurts aromatitzats, la llet en envasos de cartó i el transistor.» (Posició 832) 

Una dècada més tard, aquí faríem el mateix: 

«…ens regalàvem llibres on escrivíem una dedicatòria. Era l’època de Kafka, Dostoievski, Virginia Woolf, Lawrence Durrell. Descobríem el «nouveau roman», Butor, Robbe-Grillet, Sollers, Sarraute, volíem que ens agradés, però no hi trobàvem prou ajut per viure.» (Posició 895) 

Però no tot és col·lectiu, també hi ha un dona, ella, que té la voluntat d’escriure i: 

«…ha tingut la idea d’escriure «una mena de destí de dona», entre el 1940 i el 1985, a l’estil d’Una vida de Maupassant, que faria sentir el pas del temps dins i fora d’ella, en la Història.» (Posició 1779) 

Aquí en tenim el resultat. Li ha calgut, bé que ho entenc, jubilar-se de professora i deixar-se arrossegar per alló que anomena «sensació de palimpsest» que intueixo com la consciencia d’un desdoblament que es converteix en instrument de coneixement i que fa possible alguna epifania. Proust treu el nas. 

Rere d'aquest desdoblament, hi ha l’autora que de tant en tant ens regala engrunes de pensaments enginyosos com conceptes que acaben de perfilar els canvis de context que comporta viure al llarg dels anys. 

«El temps dels fills reemplaçava el temps dels morts.» Pos. 1518 

«El control a distància havia escurçat la durada de l’avorriment.» Pos. 2055 

«Hi havia tants aturats a França com seropositius a la terra.» Pos. 2111 

«El clic saltironant i ràpid del ratolí a la pantalla era la mesura del temps.» Pos. 2527 

«Com el desig sexual, la memòria no s’atura mai.» Pos. 111» 

Sempre els records destil·lats per la literatura obeint al convenciment que quan no hi siguem: «…la llengua continuarà posant el món en paraules. En les converses al voltant d’una taula de festa tan sols serem un nom i el nostre rostre s’anirà esborrant cada vegada més fins a desaparèixer en la massa anònima d’una generació llunyana.» Pos. 159

Albert Pijuan (2020). Tsunami. Barcelona: Angle editorial. Edició digital

«La calma consternada podía casar amb els primers compassos de La consagració de la primavera.» Posició 3050.

Escolto el primer moviment de la simfonia d’Stravinsky i em quedo amb el regust d’aquesta «calma consternada». La millor metàfora del text. Més que un recurs: simfonia oculta, harmonia i dissonància, batec arítmic de la novel·la. 

 M’explico. 

En un principi m’ha semblat llegir la paròdia d'un conte de terror. Tres cosins comencen a conèixer el món que es volen menjar. Es mastega la tragèdia, potser una mica massa pel meu gust —no es pot negar que enganxa pel nas qui llegeix—. Alhora sovintegen imatges precioses, algun element màgic com l’elefant i fragments de crítica social. Bona combinació. 

 «...seu pla com una bassa gelada, lleuger com una bombolla, transparent com un esperit.» (Posició 293) 

A mida que avanço em ve el cap el text brodat de La mar rodona i em pregunto si estic davant d’un subgènere de literatura d’hotels. Alhora, no em distreu el canvi de tercera a primera persona que practica la veu narrativa i m’atrau el personatge de la Nu amb la maleta plena de llibres amics i el projecte de pel·lícula amb la càrrega irònica corresponent. 

 «la pel·lícula va d’una família que dirigeix una cadena d’hotels, que és un sector que sintetitza a la perfecció la dinàmica fagocitadora de la classe dominant, la qual, sota la política de terra cremada, extreu el bé d’un lloc per emportar-se’l a casa i que té l’habilitat, mentre dura l’espoli, de crear a ulls de les seves víctimes un miratge de benestar, la clau de la seva supervivència…potser per fer el guió abans hauré d’escriure-ho en forma de novel·la de prestigi…» (Posició 1346-1353) 

Els elements màgics augmenten i en contraposició a la destructivitat del primer tsunami que s’ho ha empassat tot, ara, trobem una bona epifania. 

A la tercera part, la cosa s’escalfa i es complica: han de convergir tots els fils de la trama i, amb una certa dificultat, ho fan. 

Per cert, també em quedo amb la imatge de l’elefant retrobat que vull entendre com aquell que ningú vol veure, però que quan apareix trenca alguna cosa més que la vaixella. 

 «Però de la mateixa manera que en la simfonia de Stravinsky, l’agitació va irrompre en la postal devastada.» (Posició 3055) 

Justícia poètica.