TOTES LES ENTRADES

dimecres, 1 de desembre del 2021

Enric Casasses (2018). El nus i la flor. Barcelona: Edicions Poncianes





Fa gairebé un any que El nus i la flor em fa companyia. Cada nit n’he llegit una mica i em deixava un regust a l'ànima com si un caramel intens se’m desfés a la boca abans d’adormir-me. Ara que l’he acabat sé que hi tornaré per retrobar el plaer «guerxo» que sentia Dalí. 

No m’interessa escatir si estic davant d’un llibre d’amor o de filosofia, perquè la fina amor porta aparellada una escala per arribar a l’ideal i d’aquesta manera s’agermanen filosofia i amor: el nus i la flor. 

Allò que a mi em colpeix són les imatges que en generen d’altres com la «petita fulla del ganivet» daliniana que m’evoca la lluna-ull tallada per un núvol-ganivet de Le chien andalou. Les metàfores i símbols de la poesia d’Enric Casasses tenen aquest mateix poder generador que extreuen dels «mots plens» o «paraules amb aura», com jo en dic. Per això el poeta demana a la seva Maga, que no és la de Cortázar, que li proposi mots que convertirà en poesia. Encara que també poden provenir d’una altra font, com en la recreació de l’analogia del paó d’Apollinaire per aplicar-la a García Calvo a qui envia una carta correu al cel. 

«Un paó que tan aviat podia exhibir les irisacions hipnòtiques de mil ulls fent la roda com mostrar les ungles que graten els forats de les vergonyes.»  

De seguida ens adonem que el poeta juga amb les paraules i fa us de l’antítesi per treure’n tot el suc. Així en el cas del paó queden oposades bellesa i sordidesa i en altres es plantegen paradoxes no mancades de sornegueria. 

«La mel del mal.» «Jo, sense l’ego, plego.» «Un llaç que no lligui res», La gallina «calla i canta a la vegada.» La clau per a la qual «tot li és pany i tot porta.»  

«Jo ja fa dies que miro si la famosa clau me la donarà una imatge que tinc al cap, d’unes flors de carxofera.»  

Ens acostem als enigmes i als emblemes on, per un instant, tot sembla tenir un sentit. Imatges i paraules busquen el mateix, fins i tot la forma del vers que evoca més que un escenari o un ambient a «D’escaló a escaló fins a l’alexandrí» o en «La cabra del tigre de blake de ponç». 

Però, no vull dir res, deumenguard, «del compromís del fons i la forma amb frases sense ritme, sal ni pebre.» 

https://www.museunacional.cat/es/colleccio/cabra/joan-ponc/250494-
http://tempsdemetafora.blogspot.com/2018/02/joan-ponc-diabolo-exposicio-la-casa.html

Cal arribar fins el final del poemari per trobar més referències explícites a les paraules plenes que son un trampolí o una escala per anar...

«Sotjant no pas una paraula ans el 
sentit de la paraula com qui remuntés
el cordó del llombrígol.» 

 El melic del món que no només és a Delfos: el nus de l’omphalos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada