Que en són de crus, els hiverns a l’alta muntanya! L’aïllament, la neu bruta, la feina monòtona, els dies curts, el fred intens... I, per acabar-ho d’adobar, els odis veïnals que fan que dins d’una família governada per un patriarca es mastegui l’hostilitat.
Però hi ha clarobscurs en aquest relat curt que, separat de la resta del recull on primer va apareièxer, agafa altres significats.
Per un cantó, la dona que fa d’escarràs té un únic alliberament i quan se li nega, s’esfuma buscant la llibertat definitiva. Per l’altre, el món dels homes continua endavant lluitant per no se sap quin vida enmig de la natura feréstega i, alhora, bella.
Potser els caçadors mataran tots els ossos, potser els pocs habitants compondran una solidaritat veïnal precària, potser el germà trobarà una fraternitat insospitada. No ho sabem. Només intuïm que hi ha una esquerda d’humanitat en el llarg hivern que té a veure amb la comunió amb la natura i que els corbs pudents poden ser més sensibles que les persones humanes.
«L’ocell moribund estava per damunt dels humans en la seva aflicció i el seu greuge, i continuava cridant de dolor.» P. 134.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada