Anys 60 del segle XX o primer quart del XXI?
Sembla que no hagi passat el temps: calor i cobdícia.
No parlaré del gairebé gènere de literatura turística, ja ho he fet en altres entrades con la dedicada a Una família o a Rabia. Tampoc diré res dels premis que ha rebut l’obra de n’Antonia Vicens. La primera edició d’aquest llibre ha estat regal d’un amic que sap que m’agraden les metàfores i això serà el que m’entretingui.
L'escriptora fa servir molt el trop i amb intenció. A vegades com a mitjà per individualitzar els personatges comparant-los amb elements de la natura: un és «alt i revingut com una fortalesa, colrat com un terrós... » i d’altres tenen «ulls d’escórpora» o de mosques bellugadisses.
Més original és l’ús de metàfores lexicalitzades del llenguatge popular com «caminar atropellat, com si tingués un motoret» o anar «feixuc de carpetes».
I més interessant encara, la manera de mostrar els estats d’ànim:
«Una bavarada de soledat com un glop d’aigua de mar, salada i bruta.» 186.
M’aturo en un fragment on la veu de la Maria sembla la de l’autora: «Jo sent moltes coses per aquí dins i veig cines per sa paret. De vegades veig això que jo escric posat en lletres de colors per ses voreres de ses carreteres. I sa gent s’atura a llegir-ho, i llavors ja ho és, feliç». P. 17.
La imaginació com una pel·lícula projectada al llarg d’un camí, les imatges que ens acompanyen al llarg de la vida i la fan més lleugera com la tirallonga de vides que recull aquesta novel·la coral.
La imaginació recrea el paisatge amb verbs, adjectius, o complements del nom que es transformen en colors per pintar una realitat de ficció amb més sentit que la de cada dia.
Amb el vent, «els estels semblaven gronxar-se en el cel de betum». A l’alba, les cases eren «cluques, endormiscades, grisenques, geperudes», la llum del matí «dibuixava plomes de gallina damunt el llençol». Els núvols es converteixen en «borrallons de llana pel cel d’espígol» o «en gorres d’estam blanques i color canyella» mentre que la mar pot ser «grisa i estreta com una veta de posar als doblecs de les faldes». Elements domèstics, rurals i del món de la costura es projecten en el film que Vicens comparteix amb qui llegeix.
Fins i tot la música pot pintar-se per obra i gràcia de l'escriptura: «Les notes corrien amb animació per damunt de les cadires apilades, per damunt les taules atapeïdes, per les rajoles, fent regalons en el serradís que la madona remolcava amb l’escombra, vagament.» Pàg. 142.
Aquestes pinzellades d’imatges es situen sovint, com aquest fragment, al principi o al final de les escenes i les tenyeixen d’una lluminositat especial.
Per cert, la llum és ben present al llarg de la novel·la on trobem moltes metàfores dedicades al sol i, sobretot, a la lluna:.
«...m’agradava la platja els vespres, les ones dringant contra les roques, plenes de llengua de lluna, d’ulls de lluna, de moc de lluna.» P. 53.
Aquí l’enumeració s’acaba amb un element inesperat i a mesura que avança el text les analogies ens sorprendran més i la lluna serà: un ull estràbic, una boca oberta mal assaciada, un all o el perfil del senyor Binimelis, en un tancament d’escena sensacional.
De tota manera on més es veu aquesta evolució de l’estil és en el tractament de les muntanyes que al principi «pareixen llum» i estan plenes de matisos agradosos. Cap al final ens adonem del canvi de perspectiva ja que imatges surrealistes amb tocs d’art pop ens posen en estat d’alerta:
«Les muntanyes eren de cendra banyada, amb llenques d’albergínia; el cel, estibat de peixos blancs i blaus.» Pàg. 222.
Una mica més endavant es convertiran en «caramull de vòmits» o en «ona de mar petrificada» quan els llampecs son «esclats de suc de tomàtiga i de prona.»
La depressió de la protagonista es manifesta en la percepció del paisatge seguint la petja del romanticisme i superant-ne el tòpic. El tema i la denúncia del text es fan evidents i les metàfores es converteixen en carn del relat.
«Pel cel de canyella i plom, tisores i didals, capses de cigars, bragues de randa, lletres de canvi (...) Al fons les muntanyes grisenques, amb qualque grum d’espícies.» (Pàg.
275)
Art fet de llum i color, tradició i modernitat, canvi i essència.
